UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA
DEPARTAMENT D’ECONOMÍA I CIENCIES SOCIALES

EMPRESA INNOVADORA, CONEIXEMENT I DISTRICTE INDUSTRIAL

TESI DOCTORAL
Presentada per:
MANUEL LÓPEZ ESTORNELL

Co-Directorrs:
DR. IGNACIO FERNÁNDEZ DE LUCIO
DR. JOSÉ Mª GARCÍA ÁLVAREZ-COQUE


Resum de la tesi 

Síntesi

	La present tesi versa sobre el coneixement com a font d’innovació i, en particular, del present en les empreses valencianes innovadores, prenent com a marc de referència territorial els sistemes locals de treball (SLT) de la Comunitat Valenciana que es consideren districtes industrials (DI). Amb aquesta finalitat s’ha aportat el nou concepte de coneixement “locacional-traslacional” predominant en el districte, i s’ha analitzat aquest darrer considerant-lo com a sistema de coneixement. El comportament de les variables de coneixement i de “performance” econòmica en les empreses innovadores presents en els DI i en àrees no districte (NODI), i de les empreses innovadores dels DI de ceràmica, calçat i tèxtil, han permès abordar la presencia de l’efecte districte i inter-districte, respectivament. L’existència de tots dos efectes també s’han constatat per algunes variables territorials referents al mercat de treball i capital humà de DI i NODI. Finalment, s’ha revisat críticament la política de districtes industrials italiana a la fi d’establir el seu fonament i contingut innovador.

Objectius

Els objectius principals de la tesi poden sintetitzar-se en els següents:

a) La detecció del tipus de coneixement predominant en les empreses i institucions del districte industrial, així com la concreció de les característiques, funcionament, avantatges i desavantatges que se’n desprenen.
b) L’elaboració d’un cens d’empreses innovadores de la Comunitat Valenciana que permeta la recerca i obtenció d’informació individualitzada per a cadascuna, complementat amb un procés paral·lel adreçat a les mateixes finalitats però, ara, d’informació relativa a DI i NODI com a SLT. En segon lloc, la concreció d’ambdós processos a partir de fonts administratives d’informació que possibiliten la realització final de les dues bases de dades corresponents.
c) La comprovació de l’existència dels efectes districte i inter-districte entre les empreses innovadores i SLT valencians a partir de la informació anterior.
d) La revisió de la política de districtes industrials aplicada pel govern nacional i els regionals italians per a investigar la seua “rationale” i “gobernanza”, així com la prospecció de la política específica aplicada per la regió de Veneto, com a cas específic escollit per analitzar la relació entre la política de districte i la d’innovació.

Elements de la metodologia a destacar

	En el marc metodològic, podem assenyalar els següents aspectes pel seu caràcter inèdit o be pel seu escàs desenvolupament, fins ara, en la literatura científica.

a) L’ús del coneixement “locacional-traslacional” com aquell que fusiona/hibriditza els coneixements tàcit i codificat.
b) La consideració del districte industrial com a sistema de coneixement, la consegüent rellevància de les relacions sistémiques, la seua evolució i les perspectives presents i de futur a les que fa front.
c) L’elaboració de dues bases de dades com a material empíric per a testar altres aspectes de la investigació, la qual cosa ha permès dissenyar i testar un nou procés de petició, obtenció, revisió, integració i sistematització d’informació quantitativa sobre empreses innovadores i el territori on s’ubiquen, procedent en ambdós casos d’organismes administratius.
d) El contrast de la presència de l’efecte districte introduint variables de coneixement i econòmiques, la introducció d’un nou efecte que hem anomenat efecte inter-districte, i la investigació de la presència d’ambdós entre les empreses innovadores i els sistemes locals de treball.
e) La investigació de l’aplicació concreta de la política de districtes a cinc dels presents al Veneto i, en particular, del contingut innovador dels instruments polítics aplicats.

Resultats assolits

	Entre els resultats podem subratllar:
 
a) La introducció del que hem denominat coneixement “locacional-traslacional” que ha permès salvar la contradicció que resultava de l’associació, generalitzada, del districte al coneixement tàcit, malgrat l’intens canvi tecnològic conegut durant les dècades passades. A més a més, la visió del districte com a sistema de coneixement ha possibilitat tractar-lo com un fenomen dinàmic, identificant algunes etapes de la seua evolució temporal i diversos canvis que ha experimentat, la qual cosa ens a dut a assenyalar la necessitat d’articular-lo amb el que hem descrit com districte virtual.
b) L’elaboració del cens d’empreses innovadores de la Comunitat Valenciana, ja que permet abordar noves investigacions sobre aquest tipus d’empresa.
c) Constatar que no ha existit efecte districte en les empreses innovadores dels DI si adoptàvem com a referència les variables relatives a la seua “performance” econòmica.
d) Identificar dos models distints d’innovació, segons l’empresa innovadora s’ubique en un DI o en un NODI; el primer, que aplica una innovació basada més en recursos de coneixement pròxims i de menor intensitat en R+D, mentre que en el segon l’oferta de coneixement ha inclòs a la universitat, hi ha incorporat R+D i s’ha materialitzat en patents amb major freqüència.
e) Observar de la presència de cert efecte-inter-districte en els DI de la ceràmica, que han obtingut millors resultats que els del calçat mentre que els del tèxtil han ocupat una posició intermèdia: ordenació coincident amb les intensitats tecnològiques pròpies del sector corresponent d’especialització.
f) El comportament de les variables territorials de DI i de NODI ha revelat, sobre tot, la presència de forces homogeneïtzadores que semblen haver atenuat algunes de les propietats distintives atribuïdes als DI. L’homogeneïtzació s’ha concretat en la forta presència de la construcció en ambdós tipus de SLT, en la proximitat de les pautes de contractació laboral i de capital humà demandat i en la pèrdua de competitivitat –i presència relativa- de les manufactures tradicionals en els DI.
g) L’apreciació de que la política italiana aplicada als DI necessitava d’una nova fonamentació que li atribuira com a objectiu la generació de noves economies, externes a l’empresa però internes al districte, adaptades a les necessitats empresarial del moment present i no necessàriament vinculades únicament a les pymes.
h) Constatar que la política aplicada al Veneto només ha assolit aquell objectiu en part, amb particular intensitat en els DI de major innovació, però sense que s’hi haja produït una convergència explícita entre les polítiques de districtes industrials i d’innovació.