Resum
   El poll roig de California, Aonidiella aurantii (Maskell) (Hemiptera: Diaspididae), és una de les plagues mes importants dels cítrics a nivell mundial. En Espanya, els primers danys produïts per aquest diaspídid es van detectar per primera volta l’ any 1986. Els principals agents de control biològic d’ A. aurantii en aquesta zona són el parasitoide natiu Aphytis chrysomphali (Mercet) i l’ introduït A. melinus DeBach (ambdós Hymenoptera: Aphelinidae). No obstant això, el control de la plaga oferit pels dos parasitoides és insuficient. Amb la fi de millorar el control biològic d’ A. aurantii, hem estudiat diversos factors biòtics que afecten l’ eficàcia d’ A. chrysomphali i A. melinus. Més concretament, s’ha estudiat la variació espacial i temporal de la grandària d’ A. aurantii, les grandàries que utilitzen com hoste A. chrysomphali i A. melinus, així com l’ efecte de la grandària sobre vàries característiques d’ aquests parasitoides. A més a més, es va estudiar l’ impacte que les espècies de formigues  natives del Mediterrani exerceixen sobre les poblacions d’ A. aurantii, i finalment, l’ estat nutricional i les fonts d’ alimentació que utilitzen els adults d’ A. melinus als camps dels cítrics.
   En condicions de camp, la grandària del cos d’ A. aurantii va variar depenent del sostrat vegetal sobre el qual l’ insecte s’ alimenta, de la zona geogràfica, de l’ època de l’ any, i probablement de l’ estat nutricional de la planta hoste. El sostrat vegetal va influir considerablement en la grandària del poll; els individus que estaven assentats sobre fruits van ser més grans que sobre fulles o branques. Així mateix, importants diferències en la grandària d’ A. aurantii es van registrar entre les diferents parcel·les mostrejades. L’ època de l’ any va influir també en la grandària d’ A. aurantii, sent de menor grandària els polls desenvolupats durant l’ estiu i tardor, possiblement a causa de l’ efecte de la temperatura. Per últim, es va detectar una associació positiva entre la grandària d’ A. aurantii i el contingut de les fulles en potassi.
   Aphytis chrysomphali i A. melinus van utilitzar distintes grandàries d’ A. aurantii com hoste al camp. Aphytis chrysomphali es va recuperar principalment de segons estadis (0.152-0.300 mm2 en area de cos d’ A. aurantii) però va parasitar més femelles joves de tercer estadi, aconseguint una mitjana de ~10% de parasitisme en polls que mesuraven entre 0.80-0.85 mm2. Aphytis melinus, es va desenvolupar i va parasitar amb més intensitat femelles joves de tercer estadi, aconseguint una mitjana de ~30% en polls quins mesuraven entre 0.70-0.75 mm2. Es va trobar una associació positiva entre la grandària de l’ hoste i el comportament gregari i grandària dels parasitoides. De la mateixa manera, la grandària de l’ hoste va influir en la proporció de sexes d’ A. melinus. En hostes menuts, A. melinus va posar ous que se desenvoluparen en mascles mentre que en hostes de grans va posar ous que donarien lloc a femelles. La grandària d’ A. aurantii a partir de la qual se van produir més femelles que mascles d’ A. melinus va ser al voltant de 0.40 mm2. Aquest límit per a la producció de descendència femella es va mantenir constant, independentment de si estigueren disponibles hostes menuts o grans. Donada la variabilitat estacional en la grandària d’ A. aurantii, es pot donar una escassesa d’ hostes de grandària adequada per a la producció de femelles d’ A. melinus entre maig i octubre. En conseqüència, és d'esperar un descens en les poblacions del parasitoide durant aquest període, que probablement resultarà en un control insuficient de la plaga. Per a pal·liar eixe descens poblacional d’ A. melinus, seria recomanable fer soltes massives d’este parasitoide.
   Les espècies de formigues (Hymenoptera: Formicidae) més abundants als cítrics Valencians, les dominants Pheidole pallidula (Nylander) i Lasius grandis Forel, estaven establides en territoris clarament separats en la mateixa parcel·la, i molt rarament es van trobar sobre el mateix arbre. Pel contrari, l’ espècie subordinada Plagiolepis schmitzii Forel, se va trobar habitualment en el mateix arbre amb una de les dos dominants, principalment amb P. pallidula. Aquesta distribució espacial se coneix com “mosaic” de formigues. Les formigues van estar actives en les copes dels arbres dels cítrics des d'abril fins a novembre. La temperatura i les necessitats alimentaries de cada espècie van determinar les seves pautes d'activitat estacional. Respecte a les seues pautes d’ activitat diària, L. grandis i P. pallidula van estar actives durant les 24 hores del dia, mentre P. schmitzii va ser estrictament diürna. El nèctar de les flors dels cítrics i la depredació no va representar una font important d’ aliment. La dieta de les formigues en les copes dels arbres dels cítrics consistia principalment de melassa de hemípters. Més del 60% de les colònies de hemípters, i el 100% de les colònies de Planococcus citri (Risso) (Hemiptera: Pseudococcidae), estaven ocupades per les formigues en primavera i estiu.
   L' exclusió de les formigues de les copes dels arbres dels cítrics va resultar en un descens significatiu en el nombre d’ escuts d’ A. aurantii en fruits a l’ hora de la collita comparat amb arbres control on les formigues tenien accés a les copes. A més, se va comprovar que el nombre dels escuts per fruit va estar positivament relacionat amb el nombre de les formigues que van ascendir als arbres. Aquest estudi demostra que les formigues natives del Mediterrani poden induir increments poblacionals d’ A. aurantii. Els increments poblacionals de la plaga depenen dels nivells d’ activitat de les formigues.
   La comparació del contingut en sucres totals i la relació glucosa-fructosa entre individus d´ A. melinus recollits al camp i individus que van rebre un determinat tractament alimentari en laboratori, va desvetllar que nou dels onze parasitoids recollits al camp havien consumit hidrats de carboni recentment. Els parasitoids que van consumir sucres al laboratori no van ser capaços de sintetitzar oligosacarids. En canvi, els nou parasitoids recollits al camp que estaven alimentats, contenien sucres característics de les melasses dels hemípters, com melicitosa, rafinosa, erlosa o melibiosa. Aquests resultats demostren que els adults d’ A. melinus utilitzen la melassa dels hemípters com a font d’ aliment al camp.