El vincle que hi ha entre la percepció sonora i la visual en els entorns de creació musical ha constituït un dels arguments més recurrents i naturals quant a la comprensió, l’anàlisi i la valoració estètica d’una obra musical. A l’origen fins i tot de la més remota producció sonora es troba el factor humà i, per tant, l’expressió gestual que se’n desprèn. Des de l’aparició dels primers dispositius que van permetre el desenvolupament de la música produïda mitjançant mitjans mecànics, la figura de l’intèrpret va passar de ser una prima donna a un mer tramoista entre bastidors. En el cas precís de la música electroacústica que no està associada a aquest component interpretatiu humà – a través d’instruments acústics o mitjançant intervencions visuals asociades – l’oïdor es troba en un nou estadi de percepció i cognició. Paràmetres referents a l’espai, la manipulació sensorial i cognitiva i la gestualitat interpretativa, a través de dispositius de registre i interacció, com ara sensors, estableixen un marc renovat en els plantejaments d’expressió musical. En qualsevol cas, i atesa la multidisciplinaritat a la qual s’associa l’art que té a veure amb el so en l’últim segle, continua havent-hi correspondències so-imatge que propicien una semàntica renovada respecte a l’herència musical i la interpretació amb els instruments acústics vuitcentistes que encara conformen la major part de les plantilles orquestrals. 
En aquesta tesi, el títol de la qual és ‘Electroacústica: la expresión del gesto sonoro’, s’exploren els nous brots que han eixit durant els últims 70 anys arran de l’aparició dels primers experiments de Pierre Schaefer al Groupe de Recherche de Musique Concrète (GRMC) a la ràdio francesa i de la fundació de l’Estudi de Música Electrònica de la ràdio de Colònia en la dècada del 1950, on Karlheinz Stockhausen va explorar les possibilitats de l’expressió sonora a partir de sistemes de producció electrònica. La investigació s’ha fet en sis parts: en l’assaig O es presenta el context teòric, que definirà els camins pels quals discorrerà la investigació i en el qual es delimitarà els conceptes i plantejaments que serviran com a fonament dels cinc capítols següents. En aquest assaig introductori es fa una panoràmica de la definició i la terminologia d’aquest llenguatge, així com una revisió dels principals descobriments i avanços que han propiciat l’estadi actual de la música electroacústica. Els cinc capítols següents conformen la part pràctica de l’estudi. En cadascun d’aquests s’aborda un plantejament específic i concret que permet investigar i extraure conclusions quant als diferents perfils que planteja el títol d’aquesta tesi. 
En el primer assaig, titulat Contrapunto Acusmático en VIvo, s’aborda el disseny i la composició d’una obra per a suport gravat (cinta) de tipus obert en el qual es qüestiona la flexibilitat i l’adaptabilitat dels mitjans fixats (fixed media) i l’anàlisi de paràmetres aliens a la producció sonora. En aquest cas, una persona llig un poema associat a una temàtica concreta (la cultura Peranakan de Singapur); una aplicació programada en Max MSP analitza alguns paràmetres que tenen a veure amb les propietats de la veu d’aquesta persona; al final de la lectura es pot sentir el resultat de l’obra. Així doncs, la configuració final de l’obra estarà condicionada pels paràmetres extrets de l’anàlisi de la veu del lector. En l’assaig següent, TanGram, s’investiga l’escenari interpretatiu d’un quartet de percussió amb electroacústica; en aquest es desenvolupa una obra per a quatre tam-tams i quatre comandaments de control remot Wii de Nintendo, que els quatre intèrprets porten agafats al braç i que permeten explorar la gestualitat i les possibilitats expressives en una interpretació musical per a grup instrumental amb electrònica en viu. En el tercer assaig, Sonido aumentado, es proposa una instal·lació visual que reacciona al so i el moviment dels intèrprets d’una formació jazzística; en aquest cas es crea un entorn de realitat augmentada per a visualitzar el so d’aquests intèrprets a partir d’una Jam session, precedida d’una fase d’aprenentatge mitjançant un taller. En el quart assaig, Electroacústica y video-performanza, s’investiga la creació musical electroacústica per a una videodansa amb un plantejament i un perfil específics (site-specific). En l’últim assaig, Espectromorfología y gesto visual, s’investiguen les concordances i coherències entre imatge i so a partir dels postulats de l’espectromorfologia del llenguatge electroacústic; el resultat d’aquest assaig donarà lloc a la composició de la part sonora d’un videodocumental titulat Manos que dan forma.
Finalment, i a part de les conclusions que s’extrauen directament en cada assaig, es presenten unes conclusions generals en les quals no solament s’estableixen criteris a partir de cadascun dels temes tractats, sinó que a més es compara els diferents assajos que s’han portat a terme per a avaluar de forma crítica els resultats obtinguts, tant quant a l’adequació dels dispositius utilitzats com a l’èxit aconseguit a nivell artístic i/o conceptual.