LA CIUTAT DE L´EDIFICACIÓ OBERTA. VALÈNCIA, 1946-1988.

Javier Pérez Igualada.


En aquest treball s´estudien les àrees residencials d´edificació oberta a la ciutat de València. Denominem edificació oberta, en sentit general, a aquella en la qual la disposició de volums permet el contacte directe amb el medi exterior d´amples paraments de la mateixa. El període estudiat es el comprés entre el "Plan General de Valencia y su Cintura" de 1946 i el Pla General d´Ordenació Urbana de Valencia de 1988, període que té dues fites intermèdies que son el "Plan Sur" de 1958 i el "Plan General adaptado a la Solución Sur" de 1966.

Les unitats residencials, anomenades usualment "polígons" a Espanya, son conjunts integrats d´habitatges i equipaments, desenvolupats a partir d´un projecte unitari que inclou tant l´urbanització com l´edificació. Els polígons, de promoció pública per regla general, són la forma de creixement característica de la ciutat moderna: front a la construcció casa per casa pròpia de la ciutat tradicional, impliquen un creiximent de la ciutat per paquets residencials complets, per parts (unitats veïnals o barris), segons una hipótesi d´integració escalonada d´unitats urbanes (casa-barri-ciutat).

El gruix del creixement de la perifèria de València no es produeix principalment mitjançant la creació de polígons, sinó mitjançant el tradicional casa per casa, a partir d´uns plans parcials que, malgrat el seu paregut formal amb els dels polígons, degut al recurs comú a l´edificació oberta com a base del disseny, són en realitat uns mers plans d´alineacions i volums. Tot allò, a la fi, significa que a València, en el període objecte del present treball, encara que apareixen els tipus edificatoris de la ciutat moderna (més o menys desvirtuats), no s´arriba a aconseguir una gestió del creixement per addició de nous sectors urbans complets y, per això, resulta impossible controlar les condicions de la transformació urbana.

Les árees residencials d´edificació oberta a València, malgrat la seva morfología, tenen més punts en comú amb els eixamples tradicionals que amb els polígons, per raó de la seva localització, que es de continuïtat amb els restants teixits urbans de la ciutat, per raó de la seva alta densitat y compacitat, com a resultat de l´escassa previsió de sòl per a equipaments, y per raó del seu caràcter mixt, no monofuncional, derivat de l´elevada proporció de blocs lineals situats sobre un sócol d´us comercial.