Aquesta tesi sosté que la Carta de Florència és avui ineficaç per garantir la restauració dels jardins històrics. El treball comença mostrant les dues corrents restauradores dominants a Europa durant els dos últims segles. Una, majoritària, la dels seguidors de Viollet-le-Duc anomenada restauració en estil i l'altra, oposada a aquesta, la dels conservadors, encapçalada per Ruskin. En jardineria la dominant serà la dels seguidors de Viollet sent les figures més importants les dels Duchâne (pare i fill) que arriben fins a la meitat del segle XX. El 1931, amb la publicació de la Carta d'Atenes, guanya la corrent restauradora. No obstant això, després de la Segona Guerra Mundial, l'experiència d'haver de reconstruir el patrimoni danyat s'origina per diversos motius que convisquin les dues corrents qual cosa queda plasmant en la Carta de Venècia de 1964. El 1981 s'aprova la Carta de Florència. El grup franco-belga de l'ICOMOS-IFLA, encapçalat per René Pechêre aconsegueix que les teories de Viollet-le-Duc triomfin post mortem doncs tal document recull l'anquilosada teoria del restauro estilístic aplicada als jardins. Allà mateix, en aquesta trobada, es produeix la reacció italiana encapçalada per Isa Belli Barsalli que aconsegueix evitar el terme "repristino" en la versió italiana però no així en la resta de llengües en què és publicat el document. Gairebé totes les intervencions ocorregudes a Espanya i la resta d'Europa en aquests darrers temps han vist com la pràctica de la reconstrucció en estil ha estat la dominant arribant-se a la recreació de nombrosos jardins. Potser els exemples més radicals siguin els de Het Loo (exemple de reconstrucció des de zero) a Holanda i Hampton Court (exemple de destrucció del jardí antic i reconstrucció en estil) al Regne Unit. A Espanya, encara que han ocorregut casos deplorables, hi ha exemples de restauracions que han conservat l'empremta del pas del temps. Com a exemple hi ha les Casetes de l'Escorial o la intervenció en el Jardí Botànic de Madrid dirigida per Leandro Silva. Després d'analitzar uns quants exemples d'intervencions sobre jardins a Espanya i Europa s'intenten establir uns criteris d'actuació que respectin el pas del temps sobre aquesta obra d'art tan fràgil que és el jardí recuperant de la ruïna i l'abandó. Per això s'apliquen els conceptes d'aspecte i estructura de la teoria brandiana al jardí i s'abandonen els repristinar de la Carta de Florència que han possibilitat i servit d'argument per a la destrucció de tants jardins de la nostra història amb la pretensió de recrear en el present el que va existir en el passat. De veritat hi ha algú tan superb que pensi que es pot tornar a repetir, crear, originar un jardí tal com era el que va existir en el passat? Al final, en tota intervenció sobre els béns artístics no només tenim qüestions d'estètica per a considerar, sinó també ètiques com són les que exigeixen la conservació del nostre patrimoni històric per al futur sense realitzar experiments o accions d'alt risc que ho facin desaparèixer. I per acabar la relació dels jardins visitats, estudiats i fotografiats in situ personalment que serveixen de fonament a aquest treball: A Espanya: Toledo: Claustre de la Catedral. Madrid: Alameda de Osuna o "El Capricho", el Reial Jardí Botànic; Casa-Museu del pintor Sorolla i El Retiro. A Aranjuez el Jardí del Rei. A El Pardo la Quinta del Duc d'Arc i en l'Escorial Les Casetes de Dalt i Baix. Segovia: Laberint del Real Lloc de la Granja de sant Ildefons. Sevilla: Pati de la Casa de Contractació. Càceres: Claustre del Convent de Guadalupe. València: Jardins de Monforte i Jardí Botànic de la Universitat de València. A Xàtiva el Jardí del Petó i a Gandia la Casa de la Cultura dels Marquesos González-Quirós. A Itàlia: Bagnaia: Vila Lante. Nàpols: Palau Marigliano i Claustre del Convent de Santa Clara. A Holanda: Amsterdam: Museu Willet-Holthuysen i Museu van Loo. Het Loo: Palau de Het Loo.