Tesi doctoral IGNACIO CARBÓ DEL MORAL             Tutora PILAR DE INSAUSTI MACHINANDIARENA

PAISATGES EN MOVIMENT
Escenaris urbans dinàmics entre l’art i l’arquitectura a finals del Segle XX.
      
      
      La realització d'esta tesi té com a objectiu fonamental analitzar i reflexionar sobre aquells escenaris urbans i arquitectònics de nova generació sorgits a finals del segle XX i principis del XXI que, al meu parer, estan transformant d'una manera radical la fisonomia de les nostres ciutats i el nostre territori. Parlem d'espais dinàmics que se situen entre l'art i l'arquitectura, i en els quals, el moviment, el recorregut i els processos són determinants. Per a això, ens mourem al llarg de tota la tesi des de la creació arquitectònica cap a les arts plàstiques i viceversa. Ens aproximarem a artistes i arquitectes que han reflexionat sobre l'entorn que els ha tocat viure i transformar i els que han trobat en el paisatge una valuosíssima ferramenta de coneixement. 
      En les conclusions comprovarem l'aparició en les nostres ciutats d'unes Arquitectures-paisatge que sorgides al fil de les experiències que hem anat veient i coneixent, estan transformant la nostra realitat. Estes conclusions presentaran tres parts ben diferenciades: una primera part d'anàlisi teòrica de diverses arquitectures paradigmàtiques de tota la tesi; una segona part, que planteja un recorregut personal per la ciutat de Paris, on vaig experimentar la possibilitat de crear un autèntic projecte de paisatge a partir del descobriment de la pròpia ciutat; i finalment, la presentació d'un projecte d'escenografia realitzat este últim any.
      M'estic referint al disseny de l'espai per a l'exposició Malas Calles oberta al públic, en l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), des de febrer a juny del 2010.
L'escenografia per a Malas Calles volia fer partícip a l'espectador d'un 'paisatge en moviment', amb tal propòsit vaig crear un recorregut fluid i continu per a la contemplació de les obres d'art. La proposta realitzada per a Malas Calles ens demostrarà fins a quin punt, la tradicional interrelació entre l'art, l'arquitectura i l'urbanisme s'ha vist exacerbada i transgredida de vegades, de manera que els límits, les fronteres entre les distintes disciplines,  ahir ben definides, hui en dia es difuminen quan no directament no tenen sentit. Resulta molt estimulant comprovar els diàlegs d'anada i tornada, els encreuaments i interferències, que es produïxen entre les dites disciplines i com totes elles s'entrecreuen i relacionen, en nombroses ocasions, gràcies al paisatge. Tot això ens demostra que ja no podem continuar plantejant les dites relacions per mitjà d'alternatives d'enfrontament o desinterés entre qüestions imprescindibles i obligades a entendre's.