L'eix central d'aquesta tesi gira entorn de l'estudi de l'espai perspectiu en la pintura primitiva italiana. Tots els arguments i conclusions extrets procedixen d'una mateixa reflexió, la de desxifrar el procés utilitzat per pintors com Giotto o Duccio a l'intentar resoldre la sensació de profunditat en les seues obres. Basant-se en estos termes partim des de la hipòtesi que els processos de construcció espacial, ja siguen geomètrics o mentals, mantenen unes pautes semblants, podent simplificar-los i indentificarlos com una sèrie d'esquemes pseudo-perspectius.
        El principal objectiu del nostre estudi serà aconseguir traduir i simplificar els citats models espai-perspectius, amb la finalitat d'aconseguir un conjunt d'esquemes perspectius vàlids per a la creació artística. Per a això hem analitzat un nombre d'obres representatiu d'aquest període. El resultat dels anàlisis i la seua classificació ens ha ajudat a entendre l'espai perspectiu del Trecento i del Quattrocento italià. A més, el procés seguit per a extraure els citats esquemes, impregnats de l'indubtable valor plàstic de les obres estudiades, ens ha servit com a ferramenta en l'intent explorar nous camins en la representació perspectiva. Basant-se en esta idea hem intentat aconseguir models espacials útils per a la creació artística sustentats en els resultats aconseguits. Amb aquest propòsit hem exemplificat cada model perspectiu per mitjà de geometries senzilles, capaços de mostrar el resultat perspectiu obtingut i la seua possible extrapolació al camp artístic.