RESUM

     És un fet indubtable que nombrosos artistes recorren a la tipografia i en fan ús, considerant-la com un recurs més de l’expressió plàstica. A partir del segle XX, el signe tipogràfic ha tingut una presència ben destacada en l’art, i aquesta presència s’ha anat afermant progressivament, des de la pluralitat, en la producció d’alguns artistes contemporanis. Seguint aquesta direcció, aquest treball pretén desenvolupar l’estudi del signe tipogràfic des de l’àmbit artístic, tenint com a hipòtesi principal la defensa del reconeixement que aquesta classe de signes gràfics no solament actua com a element plàstic de ple dret, sinó que també pot actuar com a motor generador de la producció artística, tot superant i transcendint les fronteres de les diferents disciplines de caràcter plàstic. Per a aconseguir-ho, la lletra ha d’exercir el paper de fil conductor que enllace les diferents arts, des d’una perspectiva globalitzadora, plural i heterodoxa. 
     Per a desenvolupar aquesta idea, primerament s’estudien els aspectes inherents al signe tipogràfic i els elements que serveixen de suport de l’acció de compondre amb tipografia mòbil, considerant les possibilitats que ofereix la lletra com a recurs plàstic. Si bé hi ha hagut nombrosos artistes que han sigut precursors en l’intent d’aprofitar la funció expressiva dels trets formals del signe gràfic, ací s’analitza la forma de manifestació d’aquest i altres aspectes relatius al resultat que han donat els signes tipogràfics quan els han usats els artistes estudiats ací com a elements integrats en la imatge visual.
     Després d’una anàlisi de la lletra en l’art del segle XX, i la relació d’aquesta amb impressors i tipògrafs en l’etapa històrica prèvia, s’aborda l’estudi de la lletra des d’una perspectiva actual, amb un enfocament multidisciplinari, centrant-nos en l’obra escultòrica de Jaume Plensa i Mar Arza, la fotografia de Danielle Buetti i l’art experimental de Bartolomé Ferrando; establint comparacions i similituds entre les actuacions de cada autor i definint les qualitats singulars de cadascun d’ells; detallant el paral·lelisme entre els aspectes més destacats d’aquesta visió experimental que els caracteritza.
     A manera de complement de tot això, s’aporten alguns exemples de producció artística personal que mostren una visió particular de com es poden tractar els diferents materials per a forjar el signe gràfic, i es proposa, a més, una forma d’expressió diferenciada, a partir de les tècniques d’inclusió del text analitzades prèviament en el treball d’aquests artistes contemporanis.