RESUM  (VALENCIÀ)

     
      La fotografia és un element definitori de la semiosfera. El seu desenrotllament tècnic i la democratització dels seus usos no han cessat de modificar-se en el transcurs del temps i, a partir de la dècada de 1990, el camp fotogràfic ha presentat un canvi radical a causa de la introducció dels processos digitals. El fenomen fotogràfic s'ha estudiat al llarg de la seva història des d'una gran varietat d'enfocaments. El present treball pren com a punt de partida les aportacions teòriques que consideren la fotografia com un llenguatge; el desenrotllament d'aquestes es dóna a partir de la dècada de 1960 de la mà de diverses aproximacions que poden ser englobades davall la rúbrica abraçadora de crítica postestructuralista. 
      La creixent heteronomia del camp fotogràfic accentua la necessitat de sistematitzar els elements que donen suport a la capacitat de lectura d'imatges. La primera hipòtesi específica d'aquest treball proposa que és a través de l'estudi dels procediments de codificació propis del mitjà que podem desentranyar l'especificitat del signe fotogràfic, propiciant una anàlisi tant de tipus immanent —que ens permeta respondre a la qüestió de com significa la fotografia— com una anàlisi pragmàtica que incorpore elements contextuals. 
      Donant continuïtat a l'anterior plantejament, la segona hipòtesi específica de la Tesi es relaciona amb aqueixe canvi recent a què hem al·ludit i proposa l'interrogant de si la introducció dels processos digitals ha derivat en la creació d'un nou llenguatge fotogràfic o si, pel contrari, la seva aportació està més vinculada a l'àmbit dels usos de la imatge. En la seva expressió més general, allò que aquest treball desentranya a partir del qüestionament senyalat són les formes en què la digitalització dels processos fotogràfics han modificat, no sols els aspectes expressius del llenguatge fotogràfic, sinó també els extrínsecs, açò és, el gir pragmàtic experimentat pel camp fotogràfic en els últims vint anys. Els canvis en la concepció de les activitats productora i receptora han sigut tan profunds que ja no se sostenen els models lineals de comunicació, suplantats avui pels que proposen una immersió en un espai virtual que exigix una tasca permanent de recomposició.
      Derivat de l'anterior, aquest treball es dividix en tres parts: 
      Els capítols 1 a 3 conformen pròpiament el marc teòric, amb èmfasi en la semiòtica com a enfocament principal, encara que no únic. La segona part, conformada pels capítols 4 a 6, es dedica a l'anàlisi immanent, centrat en  l'estudi  dels  processos  de codificació  fotogràfica.  En la  tercera  part —capítols 7 i 8—, centrada en l'estudi de l'acte fotogràfic des d'una perspectiva pragmàtica, s'escomet la tasca de sistematitzar els elements contextuals que intervenen en el procés de creació-recepció del missatge fotogràfic, amb especial atenció en la forma en què la digitalització dels processos ha incidit en els fluxos de treball, la qual cosa ha accentuat el gir pragmàtic abraçador dels àmbits de la producció, distribució i consum de les fotografies. 
      En relació a aquest assumpte en particular, la manera d'abordar-lo és tenint sempre en ment la pregunta pel fet de si la digitalització ha comportat una modificació de la fotografia com a llenguatge, la qual cosa és l'assumpte de fons de la investigació. Si el gir pragmàtic en la teoria ens incumbix, això se deu a que no és sinó el reflex del que actualment s'està vivint en els fets.