En la present tesis doctoral s’han empleat dos aproximacions complementàries per a abordar les bases moleculars de l’homeòstasi de pH en Arabidopsis thaliana. Per un costat, s’ha realitzat un rastreig genètic utilitzant àcid acètic per a trobar mutants tolerants a l’acidificació intracel·lular, i per l’altre, s’ha estudiat la resposta transcripcional a l’estrès per àcid acètic en A. thaliana.
        El rastreig genètic d’una col·lecció de mutants “activation tagging”, ha permès aïllar el mutant wat1-1D, per ser més tolerant a la germinació i obertura de cotiledons en presència d’àcid acètic. wat1-1D és un mutant dominant negatiu, aquesta mutació es localitza al locus At3g55480, que codifica l’adaptina ?3 de A. thaliana. Esta proteïna està implicada en el transport de proteïnes al tonoplast, i la seua pèrdua de funció pot provocar defectes en la localització de transportadors vacuolars. En experiments d’aparició de cotiledons, el mutant wat1-1D és més tolerant a àcids dèbils, ABA, i estrès osmòtic (NaCl, manitol), però és més sensible a cations tòxics (liti i norespermidina). En estadis posteriors, el mutant manté un pH més alt durant un tractament de perfusió amb àcid acètic. L’anàlisi dels distints mecanismes de regulació de l’homeòstasi de pH, ha indicat que el mutant expulsa una major quantitat de protons al medi, en condicions d’estrès per àcid acètic, cosa que no ocorre en condicions normals. L’eixida de protons no causa una hiperpolarització de la membrana del mutant, perquè la presa de rubidi (anàleg del potassi) s’incrementa en estes condicions. La major sensibilitat a LiCl i la tolerància a NaCl observada en l’obertura dels cotiledons, es manté en plantes adultes regades amb estos cations tòxics. El mutant wat1-1D, no mostra diferències en la presa de Na+, Li+ o Rb+ (K+) a temps curts. No obstant això, acumula més K+ a l’arrel i la part aèria, i menys Na+ i Li+ a l’arrel, després de dos dies de tractament.
        A partir d’aquestos resultats es proposa un model per el qual la mutació en la adaptina ?3, provocaria que un transportador de eixida de K+ vacuolar es deslocalitzara parcialment a la membrana plasmàtica. La falta del transportador a la vacuola, dificultaria l’eixida de potassi, provocant una hiperpolarització del tonoplast que reduiria l’entrada de Li+. La menor presa de liti per la vacuola faria que la seua acumulació global fora menor, però es localitzaria en el citosol, on és més tòxic. Per altra banda, l’hiperpolarització disminuiria l’entrada de protons per la H+-ATPasa vacuolar, el que afectaria de forma indirecta als antiportadors NHX, disminuint també l’entrada de Na+ a la vacuola. Per últim, en condicions d’estrès per àcid acètic el transportador de potassi (ara localitzat a la membrana plasmàtica) s’activaria, incrementant així la presa de K+. Esta entrada de potassi despolaritzaria la membrana plasmàtica, afavorint l’eixida de protons que s’observa en el mutant en estes condicions.
        L’anàlisi transcripcional realitzat en el present treball, mostra que un tractament amb àcid acètic indueix diversos gens implicats en respostes a estressos abiòtics com calor, llum intensa, i estrès oxidatiu. La comparació del gens induïts per estos estressos amb els induïts per àcid acètic indica que l’estrès més semblant és l’estrès per calor. En efecte, entre els gens amb major nivell d’inducció, es troben alguns HSF (“Heat Shock Factors”) i HSP (“Heat Shock Proteins”). Aquest resultat suggereix que l’estrès per àcid acètic causa desnaturalització de proteïnes. Per altra banda, molts simportadors de presa de nutrients (P,S) s’indueixen pel tractament amb àcid acètic, el que probablement reflectix que l’acidificació intracel·lular dificulta l’entrada de nutrients mitjançant el simport amb protons.