RESUM En general els ecosistemes vegetals es caracteritzen per la forta interrelació que estableixen amb el seu entorn, l'aigua, el sòl, l'atmosfera i altres ecosistemes. Quan aquests es veuen sotmesos a restriccions abiòtiques, han de recórrer a diverses estratègies i adaptacions morfològiques per evadir, tolerar o resistir l'estrès desenvolupat per aquesta pertorbació, optant a més, per establir associacions amb altres espècies conformant comunitats que fan servir el recurs de forma funcional. Aquestes associacions s’anomenen grups funcionals de Vegetació (Cantón et al. 2004; Shugart 1997; Gitay i Noble 1997; Eagleson i Segarra 1985). Els ecosistemes vegetals que resideixen en zones àrides i semiàrides no són una excepció. En aquests ambients, la vegetació es veu restringida principalment per la disponibilitat d'aigua per a dur a terme les seves funcions vitals, essent l'estrès produït per la llum i els nutrients menyspreable en magnitud. Aquests ecosistemes presenten estructures, característiques i dinàmiques molt complexes. D'una banda, necessiten l'aigua provinent de l'atmosfera i d’humitat en el sòl, però d'altra banda modulen els fluxos que es donen entre el sòl i l'atmosfera, establint una dinàmica de retroalimentació entre el sòl, la vegetació i l’atmosfera (Larcher 2003; Porporato i Rodríguez-Iturbe 2002; Rodríguez-Iturbe et al. 2001). Per a l'enteniment d'aquestes interrelacions, és fonamental entendre la dinàmica de la humitat en el sòl com a causa i efecte d'aquesta vegetació (Isham et al. 2005; Rodríguez-Iturbe et al. 2001; Porporato et al. 2001; Albertson i Kiely 2001; Rodríguez-Iturbe 2000; D'odor et al. 2000; Noy-Meir 1973). Des de fa moltes dècades s'ha recorregut a la modelització com l'eina per a comprendre l'entorn que ens envolta. Actualment, existeixen diverses formes de modelar la vegetació com un ens immers dins del cicle hidrològic. Una primera aproximació i potser la que cobra més força, és la modelització de la vegetació com un ens estàtic en el temps. La vegetació s'assumeix com un factor de vegetació que dependrà de la fenologia adaptada a cultius on la fase de desenvolupament i mort són conegudes per endavant. En aquest sentit, la FAO (Food and Agriculture Organization of the United Nations) ha realitzat un gran esforç en el 1desenvolupament d’aproximacions de les taxes d'evapotranspiració de diferents cultius, aquestes es troben actualment vigents i són àmpliament utilitzades (Allen et al. 1998). Els models físicament basats han estat principalment desenvolupats per a la simulació dels principals processos fisiològics de la vegetació a escala regional i global, donant especial relleu al balanç d'energia i els fluxos de CO2 per a avaluar el canvi climàtic (Arora i Boer 2005; White et al. 2000). De la mateixa manera, els mòduls de Transferència Sòl-Vegetació-Atmosfera (SVAT) han estat pensats per simular aquests fluxos però continuen considerant la vegetació estàtica (Arora 2002; Dawes et al. 1997; Federer 1979). Les aproximacions més recents en modelització de la vegetació, continuen estant orientades a cultius, enfocant els seus esforços en la modelització dinàmica de la vegetació (ALMANAC, (Kiniry et al. 1992), SWAT, (Arnold i Föhr 2005; Neitsch et al. 2005 ; Arnold et al. 1998); SWAP, Kroes i van Dam 2003). Aquests models estan orientats a la gestió agrícola enfocant-se en el creixement dels cultius, pràctiques d'irrigació, gestió de pesticides i nutrients, incloent un important nombre de paràmetres. Finalment, continuant en la línia de la resolució del caràcter estàtic de la vegetació, s'han desenvolupat i acoblat els models de Dinàmica de la Vegetació i Superfície Terrestre (VDM-LSM). Els VDM-LSM són models físicament basats que inclouen els processos fisiològics de la vegetació com, a més, el càlcul del balanç d'aigua, però requereixen un gran nombre de variables d'entrada i paràmetres (Montaldo et al. 2005; Arora 2003; Nouvellon et al. 2000; Cao i Woodward 1998; Mackay i Band 1997; Dawes i Hatton 1993). El model HORAS va néixer de la necessitat de modelar la vegetació com un ens dinàmic dins del cicle hidrològic, que presenta una clara dependència amb la humitat en el sòl i el desenvolupament es veu afectat no només per la restricció hídrica sinó també per la influència que exerceix l'orientació de la vessant. HORAS modela la vegetació que es desenvolupa en zones àrides i semiàrides, naturals o poc antropitzades. Tot l'anterior fent ús de la modelació de tipus conceptual on seran simulats els principals processos del cicle hidrològic que involucren directament a la vegetació, com ara la intercepció, l’emmagatzematge d'aigua en el sòl i l’evapotranspiració, i vinculats al creixement / mort de biomassa foliar, essent aquesta la variable d'estat de major rellevància i objecte d'aquesta investigació. L'estructura del model HORAS consisteix en una cel·la que té dos nivells o tancs d'emmagatzematge connectats entre si per un conducte distribuïdor d'aigua. En cada interval de temps la precipitació és distribuïda a cada un dels tancs a través del conducte distribuïdor. El flux d'aigua entre els tancs és funció de l'aigua emmagatzemada en ells, de manera que les variables d'estat són els volums emmagatzemats en cada un dels tancs. La funció que relaciona el flux amb aquestes variables d'estat és funció de l'esquema conceptual adoptat, del tipus de tanc, de les característiques del sòl i del grup funcional de vegetació que hi ha en aquesta. El primer tanc correspon a la intercepció, mentre que el segon tanc, representa l'aigua emmagatzemada en el sòl. El model HORAS es constitueix llavors com un mòdul independent, de fàcil execució, pocs paràmetres i acoblat a un model conceptual hidrològic distribuït o agregat, el potencial rau en modelar de forma versàtil el cicle hidrològic, a més de ser una eina de planificació d'usos del sòl, disseny d'estratègies de reforestació i / o recuperació de zones sotmeses a algun tipus de pertorbació, així com una eina d'avaluació del canvi en la cobertura vegetal a causa de canvis en les condicions climàtiques.