Resum (valencià) 

ALLÒ MONSTRUÓS EN ELS VÍDEOS MUSICALS DE FLORIA SIGISMONDI I CHRIS CUNNINGHAM EN ELS ANYS NORANTA (1993-1999)
      
      La present tesi doctoral encoratja la investigació del fet monstruós i les seues implicacions de caràcter ideològic, estètic i polític, especialment desenvolupat en els vídeos musicals de Floria Sigismondi i Chris Cunningham en la dècada dels noranta. En eixe període, en concret, naix una nova generació de directors de videoclips coneguts i respectats, que superant l’anonimat dels creadors dels huitanta, s’atrevixen a transgredir sovint les regles del màrqueting promocional del clip estandaritzat. Directors entre d’altres com Michel Gondry, Chris Cunningham, Spike Jonze i Floria Sigismondi, s’hi encabirien dins d'esta llista privilegiada. D'altra banda, cadascun dels respectius realitzadors treballen, en general, sobre els miscel·lanis àmbits estilístics fronterers, la ultrafragmentació, la intertextualitat i les narracions figuratives no lineals. 
	El nostre objectiu és proposar un corpus teòric interdisciplinari que determine les conseqüències que origina allò abominable en el llenguatge fluctuant del videoclip d'eixos respectius autors, i les seues analogies amb altres corrents del pensament postmodern; al mateix temps que ens permeten oferir noves interpretacions transversals sobre la ideació corporal inversemblant. A nivell metodològic, hem partit de l'estudi de la monstruositat històrica i, sobretot, de la cinematografia de terror, com a antecedent de l'alteritat somàtica en moviment. Sobre aquest darrer aspecte, formulem la hipòtesi que el concepte del teratològic contemporani, aplicat al videoclip de factura grotesca, és semblant en molts aspectes al mencionat cine de gènere, especialment, des del vessant de la psicoanàlisi. Igualment, a l’hora de portar a terme la dissertació en profunditat de les obres videogràfiques, hem fet servir l'anàlisi d’estètica aplicada als videoclips de Carol Vernallis, el concepte de l'audiovisió definit per Michel Chion, les teories de Gilles Deleuze, Michel Foucault, Julia Kristeva, Gérard Lenne i Friedrich Nietzsche, entre d’altres. A més, hem emprat variades publicacions i articles profitosos per a la tesi, procedents de les arts visuals, la sociologia, l'antropologia, la pedagogia social, la psicologia, la musicologia i la semiòtica.
	Els resultats aconseguits en esta tesi, sorgixen de la semàntica del vídeo musical artístic, interrelacionada amb el discurs de l'alteració, ja estiga present en la imatge, so, soroll, text o gest; on s'aconseguix accedir a l'altre jo de l'home, que és, en un cert sentit, un espill deformat del nostre interior, una gnosi sinistra que aprofundeix en el més salvatge i atàvic de la nostra existència humana. Per consegüent, acostant-nos a l'experiència interior formulada per George Bataille, és on s'aconseguixen els límits d’allò possible. En aquest context, artistes com Sigismondi i Cunningham, destaquen per haver traçat en cadascun dels seus videoclips, unes significacions dionisíaques de ficció que infringeixen en gran mesura els valors establerts, mitjançant cyborgs, monstres toxicòmans, monstres polítics, protagonistes abjectes, ritmes malalts, espais aberrants, i lletres pertorbades. Com a màxim, estes concepcions ignominioses de diferent índole, ens faciliten la possibilitat d'elaborar noves enunciacions teratològiques, és a dir, un àmbit de comunicació audiovisual de masses completament recent, com en el cas del vídeo musical promocional. Alhora, també s'accedeix a una lectura específica de les figuracions monstruoses, establertes a partir de la sincresi de la imatge i una sincronitzada acústica amb el temps.