RESUM
   
   Els efectes d’escala espacial són un tema de rellevŕncia en hidrologia ja que hi ha la necessitat de vincular les disparitats d’escala entre els processos, les observacions i els modelats. L’existčncia de processos dominants a diferents escales, el funcionament no lineal dels sistemes hidrolňgics i la forta variabilitat espaciotemporal són els factors principals que controlen els problemes d’escala i que condicionen els mčtodes d’escalat. La generació de coneixement relacionat amb aquest tema és important per a millorar la comprensió i representació dels processos hidrolňgics.
   En la primera part d’aquesta tesi s’estudia el problema de l’agregació espacial de parŕmetres hidrolňgics, la importŕncia de l’organització espacial per a la formulació d’una separació d’escales espacials utilitzant el concepte d’ŕrea elemental representativa (REA) i la relació que té amb la definició d’una grandŕria de cel•la ňptima per al modelat hidrolňgic distribuďt. Per a fer aquesta anŕlisi s’ha utilitzat la conceptualització del procés d’infiltració del model hidrolňgic distribuďt TETIS i s’han desenvolupat experiments sintčtics utilitzant camps de parŕmetres correlacionats espacialment. Els resultats dels experiments numčrics van mostrar que en escalar els parŕmetres efectius de la microescala a la mesoescala, els valors en depenen en les variables d’entrada, variables d’estat i l’heterogeneďtat dels parŕmetres en la microescala. Les simulacions han demostrat que la variŕncia dels parŕmetres efectius estimats en la mesoescala disminueix quan augmenta la rŕtio entre la grandŕria de cel•la en la mesoescala i la longitud de correlació. Aquesta propietat és fonamental per a identificar una grandŕria de cel•la amb les característiques de REA i que minimitze la propagació de la incertesa dels parŕmetres.
   En la segona part, es tracta el problema d’escalat mitjançant la utilització de parŕmetres efectius no estacionaris per a transferir informació rellevant de la microescala a la mesoescala; per a aconseguir-ho es van desenvolupar equacions d’escalat basades en funcions de distribució de probabilitat derivades, i es van formular equacions d’escalat empíriques. El funcionament de les equacions d’escalat es va comprovar per mitjŕ de simulacions de Montecarlo i amb l’aplicació a la conca experimental de Goodwin Creek, la qual ha sigut contínuament monitorada durant més de trenta anys i disposa d’una densa xarxa d’estacions hidromčtriques que permeten fer un bon nombre de validacions espacials i espaciotemporals.
   Els resultats de l’aplicació de les equacions d’escalat a la conca de Goodwin Creek utilitzant diferents escales d’agregació en els parŕmetres van permetre constatar la importŕncia de representar la variabilitat en l’ŕmbit de microescala en la simulació hidrolňgica. Especialment, es van notar més diferčncies a favor de l’ús de les equacions d’escalat en els índexs d’eficičncia en validació espaciotemporal a les subconques més petites. Els esdeveniments que van destacar en un acompliment més bo en la utilització de les equacions d’escalat en validació són els que tenen valors menors de precipitació total, la qual cosa implica que l’efecte d’escala espacial estŕ relacionat amb la quantitat de precipitació i aquest efecte és més important per a esdeveniments amb pluges de petita magnitud. Aquests resultats permeten afirmar que els parŕmetres efectius no estacionaris són útils per a parametritzar l’heterogeneďtat dels parŕmetres hidrolňgics en l’ŕmbit de microescala, ja que contribueixen a a millorar la representació espacial de la resposta hidrolňgica.