Resum

L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral és el disseny d’un constructe polimèric bicapa macroporós (scaffold) per a la regeneració del teixit osteocondral. El material emprat per a la fabricació del constructe ha segut l’àcid poli(L-làctic), un polímer biodegradable de la família dels polièsters. Una de les capes del constructe ha segut dissenyada per a assistir la regeneració del cartílag articular. L’altra capa serveix d’ancoratge a l’os subcondral, i es diferencia de l’anterior en les seves propietats mecàniques i bioactivitat. Aquest comportament ha segut atansat amb la combinació de l’àcid poli(L-làctic) amb nanopartículas inorgàniques. Ambdues capes estan unides entre sí per una fina capa de material no porós, que evita el flux de cèl•lules d’una part a l’altra del constructe. 
Per tal d’obtenir aquest objectiu es realitzà un primer estudi de disseny variant la morfologia dels scaffolds fins a obtenir aquella arquitectura més adequada per a la regeneració dels dos teixits. Es varià paràmetres de síntesi tals com la concentració de polímer i el ràtio entre polímer i porogen. Els scaffods van ser avaluats mecànica i fisicoquímicament i se seleccionà els paràmetres de síntesi que donaren els millors resultats. 
En la regeneració del teixit és essencial conèixer com varien les propietats del material una vegada és implantat i comenci la seva degradació. Per tant, es considerà oportú realitzar un estudi de degradació del material in vitro en diverses condicions. L’estudi de degradació es realitzà en condicions estàtiques durant 6, 12, 18, 24 setmanes i 1 any i en condicions dinàmiques durant 1, 2, 4 i 6 setmanes. Es va avaluar tant les característiques mecàniques com fisicoquímiques després de diversos temps de degradació. 
Posteriorment, i per tal d’augmentar les propietats mecàniques i la bioactivitat de l’ancoratge ossi, s’incorporà distintes quantitats de nanopartícules inorgàniques d’hidroxiapatita i sílice als scaffolds. La influència de la quantitat de nanopartícules incorporades i la seva naturalesa en les propietats mecàniques i fisicoquímiques dels materials van ser estudiades. Es posà l’accent en la millora del potencial bioactiu proporcionat per la càrrega inorgànica. Per a això, es realitzà assajos de bioactivitat in vitro consistents en estudiar la capacitat del material de nuclear hidroxiapatita biomimètica a la superfície quan és submergit en fluid biològic simulat durant diversos temps. 
Aquestos estudis permeteren escollir els paràmetres de síntesi òptims per al constructe bicapa osteocondral, que va ser fabricat per a la seva avaluació in vivo en animals d’experimentació.