La present tesi pretén estudiar els textos fílmics del filòsof francés Alain Badiou amb l'objectiu de sostreure el paper que juga el cinema en el seu projecte de (re)començament de la filosofia. D'aquesta manera hem dividit la seua exposició en dues parts: l'estudi del seu projecte de (re)començament filosòfic i l'estudi del paper que juga el cinema en aquest projecte i de la seua teoria fílmica implícita. 

En la primera part tractarem de justificar en quina mesura el seu projecte pot ser entés com un intent de reivindicar la tasca filosòfica com l'eterna tasca d'educar a pensar la contemporaneïtat de manera universal. Per Badiou, la filosofia contemporània ha de ressorgir de l'ocàs a què la va relegar el pensament del segle XX reivindicant-se com un procés de transmissió igualitària de la Idea del present. Aquest procés està determinat per tres dimensions: una dimensió real que condiciona la filosofia a presentar les veritats (o figures subjectives) del present com a cossos immanents a una situació concreta; una dimensió simbòlica que la condiciona a realitzar un discurs objectiu sobre la lògica genèrica i excepcional d'aquestes veritats d'acord a una lògica dominant; i una dimensió imaginària que la condiciona a realitzar aquesta presentació de manera persuasiva i afectiva mitjançant la ficció del discurs poètic.
      
En la segona part exposarem el lloc que ocupa el cinema en aquesta concepció de la filosofia. La nostra intenció és exposar una hipòtesi de lectura dels textos fílmics d'Alain Badiou sota les investigacions realitzades en l'apartat anterior. D'aquesta manera veurem com l'aproximació al cinema i a l'art que ens proposa l'autor irromp en la manera en què la filosofia del segle XX ha pensat tots dos àmbits. Per Badiou el cinema, de la mateixa manera que l'art en general, és un àmbit capaç de produir veritats i, per tant, de condicionar la tasca filosòfica. No obstant això, a diferència de les altres arts, la virtut filosòfica del cinema recau en la seua capacitat de ser un art impur de masses: d'una banda, el cinema és de masses perquè, excepte escasses excepcions, sostreu les seues imatges de l'imaginari popular; d'altra banda, el cinema és un art impur perquè és capaç de produir pensaments post-esdevenimentals en el seu propi àmbit a partir d'altres pensaments artístics. Així, el cinema, com a art de masses, és capaç de «democratitzar» el pensament «aristocràtic» produït per les altres arts. Finalment acabarem aquesta investigació exposant en quina mesura els textos fílmics ens presenten l'àmbit fílmic com un àmbit capaç de condicionar les dimensions real, simbòlica i imaginària de l'escena filosòfica: la dimensió real, perquè ens ofereix una situació singular en la qual poden esdevenir veritats; la dimensió simbòlica, perquè les seues veritats poden ser descrites amb l'objectivitat que requereix una escena pedagògica igualitària; i finalment, la dimensió imaginària, perquè ens ofereix figures fictícies que contribueixen a fer més persuasiva la tasca filosòfica.