RESUM EN VALENCIÀ

El còmic és dels grans protagonistas en el desenvolupament cultural de la societat del segle XX. El seu monent culminat va transcórrer princialment a principis d’aquest segle, entretenint a un públic àvid d’informació i diversió. Aquesta expressió creativa va ser una de les peces principals dins de l’art Pop, influint en artistas plástics i marcant una tendencia estètica dins del mercat.

Tot i aiò, el còmic, no té un lloc preponderant dins de l’art plàstic. Serà per la seva joventut, posseeix una mica més de cent anys des de la seva creació, o per sota del seu presumpte valor artístic, plàstic i tècnic. Segurament el seu èxit i falta de qualitat en la impressió. Ocasionalment ha ajudat a marginar-lo.

Alberto Breccia, un dels mestres de la historia del còmic ens aproparà, sense cap dubte, a la máxima expressió artística i expressiva que aquest mitjà pot arribar a donar, portant-nos a la disjuntiva entre l’èxit comercial, que va ser la seva problemática de vida.
Com veurem Alberto Breccia no va dubtar en utilizar els conceptes i tècniques més avantguardistes en l’art del seu temps, enriquint-les al seu mitjà d’expressió, el còmic. El seu vincle amb la imatge el va portar a la recerca de les màximes variants visuales; el que va poduir en repetides oportunitats una marginalitat i incomprensió de l’espectador i els editors. Les tècniques d’impressions gràfiques modernes li van donar noves obertures, possibilitats multiplicatides més enllà del purament lineal. Si el còmic és primer de tot “imatge que narra”, que explica alguna cosa per enriquir el valor narratiu visual. Els recursos que va utilizar per buscar una nova estètica dins de la historieta, no els va limitar a un sol estil, va variar el seu dicurs plàstic arribant a nivells expressius mai vists en el còmic.

En aquesta Tesi em proposo demostrar que Alberto Breccia aconsegueix els valors estètics exigits per l’art seriós, conjugant-los amb gran mestratge al llenguatge requerit per les historietes.