Resum

A nivell teòric, el debat sobre els sistemes d'innovació ha estat centrat en la metodologia per a identificar la naturalesa i el tipus de relacions que s'establixen entre els agents que conformen els sistemes, així com els indicadors per a mesurar els resultats aconseguits pels mateixos. Els diferents estudis sobre els sistemes d'innovació, posen en evidència les dificultats que alberguen les estratègies per a promoure els processos d'innovació en els diferents àmbits. Unes investigacions sobre el tema han estat preocupades per identificar si els models de sistemes d'innovació dissenyats en els països més avançats, s'adapten a la dinàmica dels països menys desenrotllats. 
No obstant això, la investigació sobre els sistemes d'innovació dels països menys avançats, encara és incipient per tant no s'han detectat avanços cap al disseny d'una metodologia adaptada. Respecte d'això autors (Viotti,2002; Freeman, 2002; y Freeman & Soete, 2009), destaquen la necessitat incloure altres elements que complementen l'anàlisi de les dinàmiques pròpies de cada país, ressaltant la importància d'abordar històricament cada cas en particular i de reconéixer la diferència entre el tipus d'innovació que es realitza en contextos dissímils. En esta direcció, la present tesi doctoral es planteja confirmar la utilitat dels diferents enfocaments teòrics i acudir als més adequats a través dels quals es puga abordar de la manera més adequada el fenomen. D'acord amb açò, després d'estudiar la literatura, s'elabora un marc d'anàlisi, que inclou l'estudi dels recursos i les capacitats com a alternativa teòrica a la “teoria dels sistemes”, per a poder identificar una sèrie de recursos intangibles que també contribuïxen a explicar l'exercici de sistemes d'innovació en països menys desenrotllats. A partir d'açò es definix la metodologia per a desenrotllar el treball empíric sobre un cas específic.
La present tesi que s'ubica en el context de l'àrea d'investigació descrita, té com a principal objectiu analitzar l'exercici del Sistema Nacional de Ciencia y Tecnología (SNCTI) de Colòmbia, a partir del disseny d'un marc conceptual que permeta el seguiment a la política de ciència i tecnologia i els resultats aconseguits en els diferents entorns,  centrant l'atenció en el paper exercit pels Centres de Desenrotllament Tecnològic i Innovació CDTI com a institucions d'Interfície en el SNCTI i les pimes innovadores com a beneficiàries del mateix. Per a aconseguir este propòsit es realitza una revisió judiciosa de publicacions escrites i diverses fonts secundàries. Posteriorment es van realitzar estudis de cas de 9 CDTI i 11 pimes. Els CDTI han sigut seleccionats pel paper que se'ls assigna en el SNCTI, les pimes han sigut seleccionades per la seua condició de guanyadores del Premi Innova que els atorga el Ministeri d'Indústria i Comerç a les empreses considerades més innovadores. La informació sobre estes organitzacions es va obtindre per mitjà d'entrevistes a directius, documents i informes de les mateixes, així com de la consulta a les seues pàgines web. 
De forma general, la tesi demostra que l'exercici del SNCTI és de caràcter molt limitat, alhora que destaca la incapacitat del mateix per a incorporar en els processos d'innovació, a les organitzacions i agents amb menor volum de de recursos i amb capacitats. Mostra que els CDTI a penes complixen amb la seua funció assignada d'interfície i que les Pimes innovadores molt poc poden beneficiar-se del SNCTI. I indica la falta d'articulació del SNCTI.
Els resultats aconseguits poden tindre importants implicacions per als dissenyadors de la política de ciència i tecnologia a Colòmbia, si haguera suficient voluntat política de millorar.