Aquesta tesi pren l’enfocament de l’anàlisi hermenèutic de la tècnica i de
l’experiència estètica de l’art d’acció des de l’origen de la cultura tecnocientífica
occidental, ja que ens interessa trobar les respostes que ens guiïn cap a
l’enteniment de què és l’art d’acció, quin és el seu sentit, per què sorgeix en
el temps postmodern de l’art contemporani, i així, al final, aconseguir el codi
del sentit lògic que mou les múltiples i diverses modalitats de la sintaxi de
l’art d’acció.
Quan, des de la presència del cos i de l’acció humana, s’estableixen noves
tècniques de creació i nous mitjans de producció de l’escultura en la perspectiva
de temps real de la realitat quotidiana; quan el performer utilitza i maneja,
amb la sensibilitat i intuïció del seu saber fer tècnic, conceptes que són eines
creatives; quan en el joc estètic del collage de les seves accions produeix una
sintaxi oberta, indeterminada i difusa, provocant múltiples significats en la
imaginació de l’espectador, la lògica difusa resulta ser una estructura de la
formalització del pensament contemporani, correlativa i útil per entendre,
descriure i plantejar l’espai creatiu de l’art d’acció, procurant una manera
més adequat que el mètode racionalista. Efectivament, el sistema de la lògica
difusa permet analitzar, identificar i integrar en la seva estructura formal,
entre altres coses, la complexitat del procés creatiu que des de la subjectivitat,
la sensibilitat i la intuïció, desenvolupa el momentum de l’art d’acció.
Síntesi en què, en aquest sentit, queda per fi validat el saber fer tècnic de
l’art d’acció com a part de la ciència, que descriu una part essencial de la naturalesa
de l’art relacionada amb el coneixement intuïtiu, sensible i poètic de
les potències del enginy de l’artista.