BASES PER A UNA ANÀLISI TEÒRICA FORMAL DE L'ACTE DIBUIX
Sinopsi

Aquesta tesi és un intent per contribuir a l'anàlisi de la condició del territori del dibuix en el concert artístic de les tres últimes dècades.

El problema central en què s'origina aquesta investigació és la ruptura del vincle sistèmic que va unir el dibuix i les arts més de 500 anys, fins al moment de la modernitat formalista i greengberiana, l'abstracció postpictòrica i la tardomodernitat estètica; enfront de les pràctiques i les estratègies de l'art postmodern, la cita, l'apropiació, l'al·legoria, l'estratègia sígnico-sintàctica i altres.

Treballem sota la hipòtesi que la suposada autonomia del dibuix era més una ruptura general de la condició postmoderna cap als paradigmes moderns de l'art. Però sostenim en aquest treball que aqueixa ruptura no implica necessàriament la pèrdua de sentit del dibuix com un camp definit de l'art ni com a promotor central dels processos gestàltics de representació de les formes i la imatge i el projecte artístic. Tot això és analitzat en el primer capítol com a part del plantejament del problema.
Com a segon capítol i part de l'estratègia d'anàlisi, desenvolupem una visió del dibuix i el seu caràcter projectual prefiguratiu. Això perquè plantegem com a necessari l'esment explícit del sentit teòric que explicara la trama del vincle històric i formal entre el dibuix i les altres arts.

Revisem des de la condició històrica i teòrica que revesteix la categoria de projecte dins de les arts, per acabar amb l'anàlisi del dibuix com a pràctica estratègica i metodològica. S’ha analitzat la visió lineal del mètode, enfront de les flexibilitzacions estratègiques sustentades en una visió de la complexitat constructivista, com també la teoria del pensament projectual en el naixement de la modernitat i el pas a la postmodernitat. 
Sempre pensem en el curs d'aquesta investigació que una anàlisi de la condició teoritzadora entorn del dibuix hauria de sorgir des del pensament i la interioritat del mateix camp com una teoria majorment endògena, aqueix era fins i tot part del plantejament hipotètic. Així, en el tercer capítol desenvolupem un primer segment dedicat a la formulació dels models com a categoria teòrica i estratègica en el territori artístic; els models com a ficció, com a paradigmes, com a fonament tècnic; el model històric, el model relacional, el model estratègic, el model perceptiu, el model autoreferencial i uns altres. La segona part d'aquest tercer capítol es basa en una divisió modelística del dibuix amb base en els seus sistemes formals de representació al llarg de la història; pensem que aquest traç de les formes en els sistemes del dibuix és el material sobre el qual s’hauria de basar una anàlisi crítica de la disciplina, i és així com substantivem una possible interioritat analítica.

En el capítol final desenvolupem una visió teòrica del que anomenem l’acte dibuix: és la nostra reflexió particular sobre el procés i la fenomenologia que implica l'acte de dibuixar.
Expliquem l'acte dibuix com un acte gestàltic de representació, d'obertura formal i generador d'imatges de primera generació. Aquest segment es basa en un parell categòric d'anàlisi; la vivència i el pensament experiencial, tots dos com a trams ineludibles dins de l'acte del dibuix.
Exposem l'acte dibuix desplegat en una mecànica que es desenvolupa sobre una tríada substantiva: l'espai com a locació, el temps com a flux de les vivències i la materialitat que substantiva l'acte i l'obra. Sobre aquest tres termes reprenem el postulat del temps mort, l’empremta psíquica i el materialisme elemental.
És una tesi que va del que ja s’ha donat com a història i teoria, a allò que s’ha formulat com la nostra resposta i part d'una aposta teòrica.

Aureliano Sánchez Tejeda