Resum. LA CASA DEL PRINCIPI DEL MÓN. Mecanismes de dissolució del límit de l’espai en el nord de Portugal.
La modernitat arquitectònica va portar amb si una sèrie de conseqüències en la manera en la qual la disciplina treballava les variables arquitectòniques. Potser la mes fonamental fos la dissolució dels diferents sistemes que componen la pròpia arquitectura. Aquest fet va a acompanyar l’aparició de nous paradigmes que van a ser perseguits pels arquitectes a partir de llavors. Un d’elles és la possibilitat de transformar les relacions entre l’espai interior i exterior. La casa va a ser el camp de treball i experimentació per excel·lència al llarg del segle XX, i en ella van a veure’s reflectides moltes d’aquestes inquietuds. Aquest treball recull els plantejaments teòrics que van donar suport al paradigma de la dissolució del límit de l’espai per posar-los en relació amb els mecanismes constructius i visuals que van permetre aconseguir les metes buscades. Per a això es parteix de l’estudi de l’habitatge modern en tres dels grans mestres de la primera meitat del segle XX: Frank Lloyd Wright, Le Corbusier i Mies van der Rohe. Posteriorment s’enllaça amb l’arquitectura portuguesa, per poder estudiar la permanència i l’evolució dels principis i dels mecanismes de l’ofici en l’arquitectura domèstica del Nord de Portugal en la segona meitat del segle XX, centrant-se en l’obra dels arquitectes Fernando Távora, Álvaro Siza, Eduardo Souto de Moura i João Álvaro Rocha.