La investigació fa una anàlisi i un recorregut històric del terme assemblage, relacionant-lo amb els processos tècnics conceptuals de l'art objectual com: ready-made, objet trouvé, objecte surrealista, muntatge, acoblament i principi collage. La primera accepció sobre la concepció de l'objecte com a art, la generació Salvador Dalí, creant el terme objecte surrealista (1935). No obstant això, l'assemblage va ser encunyat per Jean Dubuffet el 1953 per referir-se a la seva sèrie de collages "Butterfly wings" i, utilitzat per concretar la primera exposició sobre el terme "The Art of Assemblage" (1961) organitzada per William Seitz per al Museum of Modern Art a Nova York. Els artistes internacionals que van treballar l'assemblage com una manera de juxtaposar objectes amb formes híbrides i assentar el terme, són Robert Rauschenberg amb el seu combini painting, Jasper Johns amb objectes acoblats en els seus llenços. Arman amb acumulacions d'artefactes, Kurt Schwitters amb el seu "Merz" i Edward Kienholz amb escenografies objectuals. El primer argument de la tesi que esgrimeix William C. Seitz, Tom Flynn i Thomas Karin, pensen davant l'assemblage que el terme és genèric. I altres com André Breton, Timothy Hilton, William Jeffett i Juan Antonio Ramírez, assumeixen que el assemblage sustentar les avantguardes artístiques del segle XX. El segon argument de tesi ho planteja William C. Seitz, Simón Marchán Fiz, Timothy Hilton, Gerardo Estrada, José de les Cases i Octavio Paz, que davant l'acoblament pensen que és un mètode tècnic-conceptual. I altres com Arthur C. Danto, Hal Foster, Francisco Javier San Martín, William Tucker, José de les Cases, Elena Blanch i Anna Maria Guasch, especulen que l'acoblament és una proposta vigent en l'art. El marc teòric de la tesi fonamenta l'acoblament amb l'estratègia de la deconstrucció, palimpsest, impuls al · legòric, efectes del muntatge i el dispositiu d'apropiació. A Mèxic no tenim una bibliografia sobre assemblage que s'apliqui al nostre context. La tipologia local de major cobertura és l'art-objecte, amb referències dels surrealistes europeus exiliats (1938) al país, com Remedios Varo, Kati Horna, Leonora Carrington entre d'altres. Les característiques corresponen a narratives locals com els exvots, miracles o llegendes regionals implantades en contenidors, caixes o recipients amb tapa de vidre o capel; construïm una mena de vitrina objectual. En aquest tessitura, els moviments artístics de la "Generació de la Ruptura", "neomexicano" i postmodernitat dels anys noranta, preveuen un increment substancial de l'acoblament-construcció. Tot això es plasma a Mèxic amb els acoblaments dels precursors com Germán Cueto, Teodoro González de León, Alberto Gironella, Alan Glass, Pere Friedeberg entre d'altres. Així també, analitzem els assemblages d'artistes contemporanis entre ells mateixos, amb relació a altres productors, com Gabriel Orozco, Melanie Smith, Damián Ortega, Enrique Jezik, Thomas Glassford, Diego Teo, Sofia Táboas, Eduardo Abaroa, Carlos Jaurena, Benjamí Torres entre altres. D'acord al referent analític de tretze mostres expositives en Museus Nacionals a Mèxic de 1981 al 2011, concretem quatre tipologies objectuals dominants: assemblage i naturalesa, ready-made postconceptual, acoblament i art-objecte. Els artistes mexicans van aplicar de manera audaç les pràctiques que van derivar de les avantguardes i, aportar a l'art occidental nous conceptes i processos propers a la societat de consum a Mèxic, perdurant en l'actualitat. Finalment, abordem analíticament les sèries objectuals personals que realitzi per a la investigació, amb la proposta de l'objecte industrial a l'articulat. L'obra de 1990 al 2011 la ubiquem en la tipologia local de l'acoblament, d'acord amb factors planimètrics en la construcció i materials neutres industrials. Concloem que en analitzar més de 160 obres de diferents artistes, descobrim significatives aportacions formals i conceptuals per a l'avanç de l'escultura i de l'art objectual, en sintonia amb la contemporaneïtat.