Resum 
En l'actualitat, una de les variables de major rellevància en el projecte de ponts de ferrocarril d'alta velocitat és l'acceleració vertical del tauler; la normativa vigent limita el seu valor màxim, constituint un dels Estats Límits de Servei (ELS) lligat a la seguretat del trànsit. En especial, els ponts isostàtics de llums mitges-curtes i situats en línies de ferrocarril convencionals són els més susceptibles d'experimentar vibracions inadmissibles, causades per l'aparició de fenòmens de ressonància davant el progressiu augment de la velocitat de circulació dels trens. 
El problema de vibracions excessives ha fet que es prengui la decisió de substituir alguns taulers de ponts antics per millorar el seu comportament dinàmic davant els nous requeriments de trànsit. Aquesta decisió s'ha de prendre sota la base d'un càlcul rigorós i d'acord amb la normativa. El model numèric a utilitzar és, per tant, un factor clau que queda a elecció del calculista del pont. Tradicionalment s'han emprat models de biga simplement recolzada per al càlcul dinàmic dels taulers isostàtics, una aproximació avantatjosa en termes de costos computacionals; encara que podria no ser suficient per als ponts de via doble a causa de la contribució de les formes modals tridimensionals. Un altra pràctica freqüent en la modelització d'aquests taulers és la de menysprear l'efecte dels suports elàstics (neoprens) situats en els estreps, una tendència que s'ha estès als models d’engraellat i de placa ortótropa. En el marc d'aquesta Tesi Doctoral s'analitza la influència d'aquestes pràctiques habituals de modelització en la verificació del ELS de l'acceleració vertical, mitjançant l'estudi del comportament dinàmic d'un conjunt de ponts isostàtics de diferents tipologies i relacions amplada / llum. Els taulers seleccionats s'han modelitzat emprant models numèrics d'elements finits espacials, basats en l'aproximació de la placa ortótropa i inclouen la rigidesa vertical dels apojos elàstics. Amb ells s'ha quantificat la conveniència d'emprar models tridimensionals enfront dels tradicionals de tipus biga, a més d'avaluar la influència dels neoprenos en el càlcul dinàmic des d'un punt de vista pràctic. 
Com a alternativa a la substitució o recrescut dels taulers que puguin presentar un comportament dinàmic inacceptable davant els nous requeriments de tràfic, en aquest treball s'estudia la possibilitat d'incrementar el seu nivell d'amortiment emprant amortidors viscoelàstics. Aquesta solució de recondicionament proposta transformaria les oscil·lacions verticals del tauler en deformació tangencial del material viscoelàstic, aconseguint una dissipació d'energia i, en conseqüència, una atenuació del comportament ressonant de l'estructura. Les propietats mecàniques particulars del material viscoelàstic, dependents d'aspectes com la freqüència d'excitació, els cicles d'oscil·lació experimentats pel dispositiu o la temperatura ambiental, han portat a emprar dos models numèrics diferents per simular el seu comportament dinàmic en el sistema de reacondicionament. En una primera instància, i a través de l'ús d'una llei de comportament simplificada del material, s'ha proposat una metodologia per al dimensionament del sistema de reacondicionament basada en un plantejament analític. Finalment, emprant una llei de comportament més realista del comportament viscoelàstic (basada en la derivada fraccional), s'ha verificat l'efectivitat del sistema de reacondicionament i de la metodologia de dimensionat proposta a través de la seva aplicació a l'exemple d'un tauler amb un comportament dinàmic inadmissible. Sota la base dels càlculs realitzats, l'alternativa del reacondicionament amb amortidors viscoelàstics sembla prometedora, la qual podria donar lloc a importants reduccions de l'acceleració dels taulers amb una intervenció mínima en l'estructura.