Resum El virus de la ruptura del color de la flor del Pelargonium (Pelargonium flower break virus, PFBV) es troba assignat al gènere Carmovirus dins de la família Tombusviridae, i com la resta dels membres d'este grup, posseïx un genoma monopartit de RNA simple cadena (ssRNA) i polaritat positiva d'aproximadament 4 kb, que s'encapsida en partícules isomètriques de 30 nm de diàmetre. El RNA genòmic del virus mostra una organització semblant a la resta de carmovirus, amb 5 marcs oberts de lectura (open reading frames, ORF) i dues regions no codificants de 32 i 236 nt en els extrems 5´ i 3´, respectivament. L'ORF 1, situada en 5´, codifica una proteïna de 27 kDa (p27) que acaba en un codó ambre, la lectura del qual a través permet la traducció de l'ORF 2, donant lloc a una proteïna de 86 kDa (p86). Tant p27 com p86 presenten gran homologia amb proteïnes implicades en la replicació en altres carmovirus. La proteïna p86 conté els motius característics de les RNA polimerases dependents de RNA, mentre que p27 no posseïx cap motiu que explique la seua suposada implicació en la replicació. Les dos ORF centrals (ORF 3 i 4) codifiquen dos xicotetes proteïnes de 7 i 12 kDa (p7 i p12), presumptament implicades en el moviment intracel·lular i intercel·lular del patogen, i l'ORF 5 codifica un polipèptid de 37 kDa (p37) que s'ajusta al patró estructural de les proteïnes de coberta (CP) del gènere Carmovirus i, de forma més general, de la família Tombusviridae. En este treball s'ha establert l'etapa del cicle infecciós en què es troben involucrades les distintes proteïnes del PFBV i s'han analitzat relacions estructura-funció en estos productes, centrant-nos en certs trets atípics i/o propietats escassament caracteritzades en virus relacionats. L'estudi dels productes codificats per les ORF 1 i ha demostrat que tant la proteïna p27 com p86 són necessàries per a la replicació del virus. L'expressió en plantes i rents d'ambdues replicases fusionades a proteïnes fluorescents i la seua posterior observació en el microscopi confocal, ha permés determinar que ambdues molècules es dirigixen de forma independent a les mitocòndries, on co-localitzen i no induïxen alteracions visibles en la morfologia o distribució d'estos orgànuls. Una anàlisi dels senyals que guien el direccionament mitocondrial de p27 ha revelat la implicació en aquest de dues regions, una de 29 residus situada cap a l'extrem amine terminal de la proteïna i una altra de 27 residus que coincidix amb l'extrem carboxil terminal. Prediccions in silico apunten a la presència d'hèlices-alfa anfipátiques en les regions identificades que podrien mediar l'associació de p27 a les membranes mitocondrials. L'esmentada associació pareix, a més, independent de molts dels factors cel·lulars que intervenen en la importació de proteïnes a mitocòndries, ja que l'absència dels mateixos no afecta la localització subcellular de p27, almenys en rents. Estudis addicionals amb la proteïna p27 han mostrat que és capaç d'unir RNA in vitro, amb una elevada afinitat i seguint una cinètica de cooperativitat positiva. Els resultats d'assajos de competició han suggerit que la proteïna s'unix preferentment a ssRNAs, i en particular a aquells derivats del genoma viral, encara que també pot unir altres tipus d'àcids nucleics (dsRNAs, ssDNAs, dsDNAs) amb menor eficiència. El fet que el complex p27: ssRNA es mantinga estable enfront de concentracions salines elevades, suggerix que les interaccions iòniques no són les úniques que contribuïxen a la seua formació/estabilitat. L'anàlisi de versions truncades de p27 ha permés identificar tres regions de 40, 30 i 70 residus aminoacídics, respectivament, que contribuïxen de forma diferencial i additiva a la unió a l'àcid nucleic. Tant la localització mitocondrial com les propietats d'unió a RNA observades per a la replicasa més xicoteta del PFBV suggerixen que esta exercix un paper important durant la replicació del patogen, probablement reclutant el motle de RNA i dirigint tot el complex replicatiu cap a les mitocòndries, on presumiblement té lloc la síntesi del RNA del virus. D'altra banda, hem confirmat el requeriment in vivo dels xicotets polipèptids codificats per les ORF 3 i 4, p7 i p12, per al moviment del virus. A fi d'obtindre informació sobre el mode d'acció d'almenys un d'estos productes virals, hem determinat la localització subcel·lular de la proteïna p12 i avaluat la possible rellevància funcional d'algunes característiques atípiques que presenta, com són un putatiu motiu tipus cremallera de leucina (leucine zipper, LZ) i una extensió N-t rica en residus bàsics. Els resultats obtinguts indiquen que p12 s'unix a membranes subcel·lulars, fonamentalment del reticle endoplàsmic, en concordança amb el seu perfil hidrofòbic i amb allò que s'ha observat per a altres proteïnes de moviment, incloent les del gènere Carmovirus. A més, hem conclòs que el presumpte LZ és necessari per al transport cèl·lula a cèl·lula del virus i que l'extensió N-t bàsica conferix a p12 propietats d'unió a RNA que estan mediades per residus carregats positivament. Estes últimes característiques no són compartides per proteïnes homòlogues, la qual cosa suggerix que el moviment del PFBV pot diferir significativament respecte al de virus relacionats. Finalment, hem assajat la capacitat de totes les proteïnes codificades pel PFBV d'inhibir el silenciament de RNA, utilitzant per a això un assaig d'expressió transitòria en plantes. Els nostres resultats han mostrat que la proteïna p37 del virus és un fort supressor del silenciament, en línia amb allò que s'ha descrit prèviament per a les CP d'almenys dos membres del gènere Carmovirus. Així mateix, hem observat que esta proteïna és capaç d'unir-se in vitro a xicotets RNAs interferents (small interfering RNAs, siRNAs), una capacitat que es correlaciona in vivo amb l'activitat supressora del silenciament i amb l'augment de la patogenicitat d'un virus heteròlogue. En conjunt, estos resultats suggerixen que p37 inhibix el silenciament de RNA segrestant siRNAs i prevenint la seua incorporació al complex de silenciament induït per RNA, un mecanisme àmpliament utilitzat per supressors no relacionats.