L’aliatge biomèdic CoCrMo s’utilitza en l’elaboració de pròtesis de substitucions articulars totals o parcials de maluc i genoll gràcies a la seua biocompatibilitat i les seues bones propietats mecàniques entre les quals destaquen la seua elevada resistència a la corrosió i al desgast. La superfície del biomaterial CoCrMo reacciona espontàniament amb l’entorn que l’envolta formant una capa passiva d’òxids metàl·lics que auto-protegeix a l’aliatge del medi i condiciona el seu comportament contra la corrosió. S’ha de tenir en compte que l’entorn on treballen aquestes pròtesis és un dels més agressius coneguts fet que agreuja el procés de corrosió. Aquest procés contribueix a l’alliberament d’ions metàl·lics dins del cos humà i accelera el deteriorament de les pròtesis fet que genera problemes clínics als pacients.   
En aquest context, la present Tesi Doctoral pretén estudiar els mecanismes de biocorrossió que determinen la degradació de l’aliatge CoCrMo en condicions fisiològiques. 
Per tant, en primer lloc s’ha realitzat la caracterització electroquímica del biomaterial en les diferents condicions fisico-químiques de rellevància biològica (composició química del fluït simulat, pH, contingut d’oxigen i potencial aplicat) les quals influeixen notablement en les reaccions electroquímiques que es duen a terme en la interfície biomaterial/medi. Posteriorment, s’ha estudiat com influeix l’adsorció d’albúmina (proteïna model i majoritària en el cos humà) sobre el comportament electroquímic de l’aliatge en funció de la concentració de proteïna i la temperatura del medi. Aquest estudi s’ha realitzat des d’un punt de vista termodinàmic i s’ha demostrat que el procés d’adsorció de la proteïna a la superfície de l’aliatge CoCrMo es produeix espontàniament per quimisorció modelant-se correctament a través de la Isoterma de Langmuir. Finalment, s’ha estudiat la cinètica de passivació i d’adsorció de la proteïna mitjançant una microbalança electroquímica de cristall de quars sobre un aliatge de CoCrMo a 37ºC junt amb l’anàlisi de superfícies ex-situ. La utilització complementària de les dues tècniques ha permés quantificar la quantitat d’ions metàl·lics alliberats del material al medi fisiològic així com les propietats de la capa passiva formada (composició química i espessor). 
Amb tot això s’ha observat que la dissolució passiva del CoCrMo depèn fonamentalment del potencial electroquímic i les característiques del medi (temperatura i composició química).
Els resultats obtinguts en la present Tesi Doctoral suposen el primer pas necessari per a l’anàlisi del comportament de l’aliatge biomèdic CoCrMo en condicions reals no només de corrosió sinó també de desgast (fenomen de tribocorrosió).