TÍTOL DE LA TESI: “Un marc de referència per al disseny de polítiques d'inventari en revisió periòdica amb demanda discreta i fill rate objectiu”

RESUM 

Una de les mètriques de servici al client més utilitzades en la gestió d'inventaris per al disseny de les polítiques és el fill rate, que pot traduir-se com la taxa d'unitats servides i que mesura la fracció de demanda que se servix directament amb l'estoc físic disponible en l'estanteria. El propòsit fonamental de la present tesi és proposar un marc de referència per al disseny de polítiques d'inventari en revisió periòdica (R, S) quan s'utilitza esta mètrica com a restricció de disseny, assumint-se que el procés de demanda és estacionari amb una funció de probabilitat discreta, independent, i idènticament distribuïda, i distingint a més entre el context en què s'accepta diferir la demanda no servida del cicle al cicle següent (en anglés, backorderig case) i el context en què no s'accepta (en anglés, lost sals case). Atés que el període de revisió, R, sol vindre predeterminat, es proposa en realitat un marc de referència per a l'estimació de l'estoc de referència, S. Per a això s'analitza el comportament dels mètodes de càlcul que existixen en la literatura per al càlcul de la taxa d'unitats servides (en la majoria dels casos, aproximacions), la qual cosa permet establir quan és possible la utilització de cada un d'ells per a l'estimació de l'estoc de referència així com els riscos associats a la seua utilització.

Després d'una revisió de la literatura sobre els mètodes d'estimació de la taxa d'unitats servides, es conclou que en un context de demanda discreta només hi ha dos mètodes de càlcul disponibles, un exacte i un altre aproximat, desenrotllats per al cas de no acceptar diferir la demanda no servida del cicle. En canvi, per al cas d'acceptar el dit diferiment, tots els mètodes que existixen són aproximacions desenrotllades per a distribucions de demanda contínues. Per això, per a poder complir amb l'objectiu principal d'esta tesi, és necessari reformular i adaptar estes aproximacions partint de les hipòtesis de cada autor i considerant explícitament la naturalesa discreta de la demanda. Amb esta nova formulació, es proposa una metodologia basada en dos experiments que combinen diferents funcions de distribució de la demanda, taxa d'unitats servides objectiu i valors dels paràmetres de la política d'inventari, la qual cosa resulta en un total 235.620 casos per al cas de diferir la demanda i 89.760 per al cas de no diferir-la. D'esta manera, es pot disposar d'un marc de referència per a cada un dels dos contextos. 

A partir dels resultats experimentals obtinguts, es realitza una anàlisi descriptiva dels mateixos que consistix a comparar el rendiment de les aproximacions enfront del mètode exacte de cada context en funció del nivell objectiu de la taxa d'unitats servides. El resultat d'esta primera anàlisi és conéixer, per a cada un dels contextos, com es comporta cada mètode i analitzar, a més, si hi ha diferències en el seu comportament en funció de si es permet diferir la demanda no servida o no es permet. En segon lloc, es realitza una anàlisi exploradora amb què es pretén determinar en quines circumstàncies la utilització d'una aproximació aporta bons resultats en l'estimació de l'estoc de referència o al contrari quan és necessari recórrer al càlcul exacte. A partir d'esta anàlisi s'identifica un nou espai de representació on es representen les zones de comportament homogeni de les aproximacions en l'estimació de l'estoc de referència. Per a cada una d'estes zones es qualifica i quantifica el risc en què incorre cada aproximació quan s'utilitza per a estimar l'estoc de referència. L'anàlisi descriptiva i exploradora dels resultats experimentals permet establir un marc de referència a partir del qual es proposen alternatives per a l'estimació de l'estoc de referència en funció de les característiques de l'ítem i de la política de gestió d'inventaris, així com informació suficient per a desenrotllar altres enfocaments pràctics i avaluar els riscos associats en cada cas.

Este marc de referència té una doble aplicació pràctica ja que, d'una banda, servix de ferramenta de decisió per als gestors que han de decidir, en funció de les característiques dels seus ítems, quin mètode d'estimació utilitzar per a establir l'estoc de referència del seu inventari; i d'altra banda, servix de ferramenta correctiva ja que si en una empresa s'està utilitzant una determinada aproximació, el marc de referència proposat en esta tesi permet conéixer l'error d'estimació que comet la dita aproximació i poder així corregir-lo.