MEMÒRIA I INNOVACIÓ EN EL MUSEU D’ART
Tesi realitzada per Manuel Portaceli Roig, professor TEU de Projectes Arquitectònics, dirigida pel Dr. Arquitecte D. Jorge Torres Cueco, Catedràtic de Projectes Arquitectònics de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la U. P. de València. 
       El present treball té el seu origen en la successiva i de vegades simultània realització de projectes relacionats amb l’exposició i conservació d’obres d’art. Entre aquells, cinc museus constituïren, des de finals de la dècada dels 80 del segle passat, el fons d’escenari de la meua activitat com a arquitecte i com a docent. I tot allò, en la majoria dels casos, lligat a arquitectures que el temps ens havia transmès, testimonis en un estat generalment deplorable i reflex probablement d’una trista història centenària.    
       Els diferents processos projectuals comportaven una investigació en diverses direccions que explique en aquest treball, centrat en la realització dels cinc museus.
       Son moltes les preguntes que es plantegen a l’afrontar la projectació del Museu d’Art: què és un museu, quin és el seu objecte, cóm i de quina manera s’originen la sèrie d’espais expositius que des del segle XVI ens ofereix la història de les formes arquitectòniques fins a arribar a les complexes exigències actuals.
       En l’estudi d’algun dels nombrosos museus construïts en els últims 35 anys arribem a la conclusió de cóm la sàvia utilització dels diferents espais d’exposició que la història ens ha transmès tipificats en 1802 per J.N.L. Durand estan en la base mateixa de les respostes més adequades que s’han aportat a la història de la projectació arquitectònica.
       Tot i això, podem observar que si la concepció del museu vuitcentista ha sigut superada des del punt de vista cultural, a nivell planimètric els nous museus replantegen una multiplicitat d’articulades tipologies, clarament identificables que, sense ajustar-se a un esquema prefixat, ofereixen experiències diverses i transformen les tradicionals traces del museu. 
       Entenent que els millors exemples contemporanis mostren com a través d’un procés d’agregació de diferents tipologies espacials, tant les històriques com les de nova creació, desmembrant i recomponent sense restriccions ni sistemes preconcebuts, pot l’arquitectura donar resposta als fins específics d’una institució a la que el seu èxit popular ha posat paradoxalment en crisi els objectius per als quals fou creada. 
       Un altre factor d’indubtable importància que apareix en aquestes reflexions és el paper específic que el museu ha assumit en relació amb la ciutat i amb l’ambient proper. Molts dels nous museus naixem amb la intenció d’inserir-se en el lloc, redefinir fronts o posar en valor fragments ferits de la ciutat, i els projectes origen d’aquest treball deuran tenir en compte aquestes consideracions.
       Les conclusions de les reflexions sobre el valor dels espais expositius, la seua articulació en el lloc i, en el nostre cas, la capacitat de resposta dels edificis històrics on s’ubiquen, es tracten d’aplicar als cinc projectes de museu a través de l’explicació de la raó de ser de les propostes realitzades com a confirmació de les hipòtesis producte dels estudis realitzats a tal efecte. 

El doctorand: Manuel Portaceli.                                                       Mayo 2012