Resum

En la tesi Històries de paraula plàstica, intentem fer una incursió sobre la utilització del llenguatge escrit i de la narració d’històries en el camp de les arts visuals. En aquest sentit, la incorporació del registre verbal en el discurs artístic va implicar un gir ja en les primeres avantguardes i, des d’aleshores, la paraula s’ha convertit en un recurs més dels processos plàstics de creació actual. D’aquesta manera i prenent com a punt de partida una revisió històrica sobre la imbricació del llenguatge en l’objecte artístic, descobrirem cóm el cartell publicitari va ser el gran iniciador d’aquesta relació. Assenyalar que al llarg del treball citarem un conjunt d’artistes que desenvolupen la seua concepció de l’art com un sistema de comunicació, deixant de banda el discurs purament objectual i formalista. 
Repassarem cóm la tipografia, els suports, l’escriptura a mà o la composició i la disposició del text han afectat a les possibilitats creatives. Acabant aquest apartat amb el repàs de dos artistes que fan ús de l’escriptura en les seues obres: Robert Frank i Shirin Neshat. 
Seguint amb un recull de creadors que aprofiten les tècniques publicitàries per enviar missatges. Frases plenes de contingut i dissenyades per a l’espai públic com les de Guerrilla Girls, Bàrbara Kruger o Jenny Holzer. Es tracta d’artistes que per mitjà de les estratègies del món publicitari, la cultura de masses, el cartellisme, etcètera, han utilitzat el llenguatge com a instrument de mediació, per tal de transformar l’art en un signe social i qüestionar valors establerts sobre la identitat ètnica, sexual o la diversitat cultural. 
Poc a poc, les paraules han anat estenent-se i convertint-se en frases més llargues, per aquest motiu estudiarem la lectura com a vehicle per a entendre i el text com a element facilitador de la comprensió i del gaudiment d’una obra.
El camí seguit fins ara, ens fa necessari introduir el segon element que per a nosaltres ajudarà en la comprensió de les històries: les imatges. Nan Goldin i Richard Billingham il•lustraran aquest apartat on les imatges narratives són les protagonistes. Evidentment, si de manera individual text i imatge són per a nosaltres dos elements utilitzats per a afavorir la comunicació entre obra i públic, era convenient analitzar-los quan s’uneixen, revisant aquesta combinació de fotografies i paraules amb el treball dels artistes Rogelio López Cuenca, Hamish Fulton o Lorna Simpson.
També un breu repàs a la història dels títols, ens fa entreveure com el títol ha estat un narrador o anticipador de la narració, i com en ocasions ha donat elements claus per a facilitar la lectura. 
Poc a poc anem aproximant-nos al punt clau del nostre estudi, que busca en el fet de contar històries un mecanisme per a millorar la comprensió dels treballs artístics. 
Cóm contar històries, amb quines estructures o amb quins personatges seran elements que cal tenir en compte en narrar una història. Aclarir de què parlen les històries i quins són els artistes que majoritàriament utilitzen aquesta estratègia, serà la manera de tancar aquest capítol, abans de passar a l’últim, on ens servirem de distintes formes de narrar o construir històries per a tindre una major perspectiva d’aquest mecanisme d’aproximació. 
Així, i paral•lelament a l’estudi d’un art que utilitza la paraula com a arma de reivindicació, altres creadors més influïts pel seu poder narratiu s’han valgut dels recursos lingüístic per a generar lectures equívoques, per a recrear un món de ficció sobre la vida real: Sophie Calle o Gillian Wearing, o al contrari, per a donar veracitat a les històries que es volen testimoniar: Rosângela Rennò, Donna Ferrato, Alfredo Jaar i Hans Haacke. Per a finalitzar, dir que al llarg d’aquesta tesi hem intentat estudiar unes pràctiques creatives que pretenen superar el fet pròpiament artístic, amb la finalitat d’elaborar i transmetre relats, imaginaris o reals, a través del poder persuasiu de la paraula.