RESUM 
            En Arabidopsis, el moment en que es produeix la transició a la floració ve determinat per l´interacció entre la competència de la planta per al seu desenvolupament intern i els senyals mediambientals que determinen les condicions favorables per al succés reproductiu. No obstant això, plantes exposades a condicions d'estrès mediambiental poden activar el programa de floració prematurament. Alguns factors d'estrès capaços d'alterar el temps de floració, com l´infecció per patògens, temperatures extremes o altes irradiacions, comporten un increment en els nivells d'alguns metabolits com l´etilè, l´àcid abcísic i l´àcid salicílic (SA) (Blee, 2002; Dempsey et al., 1999; Ni et al., 1996; Pastori i Foyer, 2002; Raskin, 1992).
            Estudis recents suggereixen que SA puga ser un regulador de la transició a la floració en plantes d´Arabidopsis thaliana sotmeses a estrès (Martínez et al., 2004). Perquè es produïsca un avanç en el temps de floració en plantes sotmeses a irradiació amb llum UV-C és necessària tant la síntesi com l'acumulació de SA, ja que no es produeix en plantes transgèniques nahG, que no acumulen SA ja que ho degraden ràpidament a catecol. No obstant això, es desconeix en gran mida el mecanisme mitjançant el qual el SA regula el temps de floració.
            Mitjançant l'ús de plantes transgèniques en les quals el promotor de BGL2, gen PR inducible per SA, està fusionat al gen reportador GUS, es va determinar l'espai temporal en el qual es correlacionen canvis en els nivells endogens de SA amb l'activació de l'expressió de gens que indueixen la transició floral. Sota les nostres condicions de cultiu, el desè dia després de la sembra es dóna un augment tant dels nivells de tinció GUS, associats al teixit vascular, com de l'expressió del gen ICS1/SID2 que codifica la isocorismato sintasa 1 encarregada de sintetitzar SA en Arabidopsis (Wildermuth et al., 2001) i del gen activador de la floració FT, la proteïna de la qual ha estat recentment caracteritzada com senyal encarregat d'activar la transició floral (Jaeger i Wigge, 2007; Lin et al., 2007; Mathieu et al., 2007; Corbesier et al., 2007).
           Del resultat de l'anàlisi transcriptómic comparat de plantes deficients en SA (amb fenotip de floració tardana) versus plantes silvestres realitzat durant la finestra temporal abans descrita, es van identificar 15 gens diferencialment expressats. De tots ells, vam escollir Pathogen and Circadian Controlled 1 (PCC1) per ser l'únic que s'indueix en resposta a llum UV-C en plantes silvestres però no en plantes nahG. A més, PCC1 està descrit que respon a l'atac per patògens, esdeveniment caracteritzat per la síntesi de SA, i mostra una expressió basal regulada pel rellotge circadiá (Sauerbrunn i Schlaich, 2004), el que ho converteix en un potencial candidat per a intervindre entre SA i la seua funció com regulador del temps de floració. Així mateix, l'expressió de PCC1 en plantes no sotmeses a estrès i cultivades en condicions de dies llargs, depèn de l'estat de desenvolupament de la planta, el que li confereix potencialitat com regulador d'altres transicions de fase durant el desenvolupament.
    Les dades obtingudes en el present treball mostren que l'expressió de PCC1 està regulada pel rellotge circadiá i és estrictament depenent de la síntesi, acumulació i senyalització de SA. A més, la seua activació requereix de la funció del gen de temps de floració CO de la via depenent de fotoperiodo. En aquest treball, es posa de manifest que plantes deficients en SA a més de no mostrar expressió de PCC1 mostren sobreexpressió constitutiva del component del rellotge CCA1 i la pèrdua de regulació circadiana de CO, el que suggereix que el SA podria tenir un paper com regulador del rellotge circadiá, de les rutes d'eixida del rellotge o d'ambdues.
            Mitjançant la generació de plantes transgèniques de pèrdua i guany de funció de PCC1 en diferents fons genètics de Arabidopsis, s'ha demostrat que el gen PCC1 regula el temps de floració. L'expressió reduïda o augmentada de PCC1 en fons genètic silvestre i en fons mutant fve-3, comporta un retard o avanç, respectivament, del temps de floració. En canvi, en el fons mutant co-1 el temps de floració és independent del nivell de transcrit de PCC1, indicant que la regulació del temps de floració per la via activada per estrès requereix no només de la funció de PCC1, sinó també de la funcionalitat depenent de fotoperiode de CO. El retard en la floració de les línies amb expressió reduïda de PCC1 en fons silvestre, comporta nivells d'expressió més baixos del gen integrador FT, mentre que els nivells de SOC1 romanen constants. Aquestes dades suggereixen que PCC1 interaccionaria amb la via de fotoperiode en algun punt entre CO i FT. A més fenotípicament les línies de sobreexpressió en fons Col-0 conreades en condicions de dia llarg són semblants al silvestre, mentre que les línies de RNAi, posseeixen un fenotip semblant al del mutant ft-4. Són clarament més tardanes i presenten una roseta més compacta i amb fulles i flors més grans i tiges més gruixudes.
    Estudiant el comportament de les línies transgèniques de sobreexpressió i de RNAi, en els diferents fons genètics Col-0, co-1 i fve-3, en altres processos que requereixen de la síntesi de SA, com són la defensa enfront de patògens biotrofos (Malamy et al., 1990; Métraux et al., 1990; Reymond i Farmer, 1998) i la senescencia (Morris et al., 2000), les nostres dades apunten que PCC1 podria tindre una funció antisenescent ja que les línies de RNAi en fons silvestre presenten signes de senescencia anteriors als observats en el control silvestre Col-0 en condicions de senescencia forçada per foscor, mentre que no s'aprecien canvis entre Col-0 i les línies generades en quant a resistència enfront de Pseudomonas syringae.