La major part de la pèrdua de producció vegetal al planeta és principalment a causa de la salinitat i la sequera, i a l’aparició de temperatures extremes (Epstein et al., 1980; Yancey et al., 1982). Aquest factor, entre d’altres, provoca que l’estudi dels processos de tolerància a aquests estressos siga de vital importància, no només des del punt de vista biològic, ja que existeixen plantes capaces de tolerar concentracions extremes de sals i  llargs períodes de temps sense aigua, sinò que pel que fa als humans, l’estudi d’aquests mecanismes beneficia, sens dubte, l’aspecte econòmic de l’agricultura. El profit humà obtingut, podría, si forem optimistes, resoldre els problemes de fam de vastos territoris desertificats o salinitzats; ara per ara, i si som realistes, hauria la possibilitat  d’utilitzar aigua de mar poc tratada per al reg dels cultius en un futur no gaire llunyà.
      Si seguim aquest plantejament i utilitzem dades prèvies del “screening” funcional de gens d’Arabidopsis thaliana en llevats (Forment et al., 2002) s’inicia aquesta Tesis Doctoral prenent el gen RCY1 com a protagonista.
      Aquest gen que presumptament està implicat en el processament de mRNA va ser sotmés a estudi seguint el dogma de la seua relació amb la tolerància a l’estrés salí en els llevats. D’aquesta forma es van realitzar una sèrie d’estudis en Arabidopsis thaliana amb 2 objectius: per una banda, comprovar si aquesta planta, de la qual procedeix el gen, també intervé en processos de tolerància a la sal; i per l’altra, discernir part del mecanisme d’acció del gen amb sal o sense sal.
      En primer lloc, es va comprovar que l’expressió del gen implicat es dispara en situacions d’estrés salí (NaCl i LiCl), estrés hídric (ausència de reg) i estrés osmòtic (sorbitol). És a dir, a partir d’una expressió basal molt baixa i sometent la planta a aquests estressos, els nivells de mRNA de RCY1 augmenten significativament.
      També s’ha comprovat que de forma silvestre i en ausència de sal, aquest gen no té una expressió important en cap òrgan de la planta excepte en les anteres, el pol·len i l’estigma, on la presència de mRNA de RCY1 és abundant. Si es té en compte que en aquests òrgans es produeix un procés natural de desecació, no és arriscat pensar que RCY1 podria estar implicat en la viabilitat de les cèl·lules sotmeses a aquest estrés osmòtic. 
      Posteriorment, es van obtenir plantes transgèniques sobreexpressant el gen. El resultat va ser la tolerància que mostraven aquestes plantes transgèniques tant a estrés salí com a hídric. Aquest fet es va comprovar gràcies a les diferències en el pes sec i fresc que presentaven les plantes transgèniques respecte de les plantes silvestres, quan van ser sotmeses a tractaments amb NaCl, LiCl i falta de reg. En les plantes transgèniques sempre hi havia majors pesos, sec i fresc, acumulats després dels tractaments.
      Les dades obtingudes amb plantes que no tenien RCY1(mutants « knock out » cedits pel Salk Institute) no mostraven que aquestes plantes foren més sensibles a la sal, però sí van mostrar que la absència d’aquest gen en homozigosi impedeix que el pol·len es desenvolupe de forma normal, i apareixen plantes sense pol·len. Aquesta dada ens fa retornar a la idea de l’implicació de RCY1 en el procés de gametogènesi, per la seua presència en pol·len, antera i estigma.
      Es va comprovar també, que la proteïna codofocada per aquest gen i fusionada a la gfp (green fluorescent protein) es localitzava en el nuclèol i alguns altres cossos nuclears (dades obtingudes durant l’estància realitzada en el John Innes Institute, en el laboratori del Dr. Peter Shaw). Sorprenentment, va resultar que al tractar les cèl·lules transformades amb aquesta fusió proteica amb NaCl, RCY1 es deslocalitzava fins ocupar la totalitat del nucleoplasma cel·lular. Aquest procés es va comprovar amb altres proteïnes nuclears, però en cap cas als nivells de RCY1, que amb 10mM de NaCl ja començava el seu moviment. De l’obtenció d’aquestes dades vam poder inferir que RCY1és una proteïna altament sensible a la sal, i si considerem també les dades de la seua estructura, possiblement estiga relacionada amb el processament de mRNA, ja que sempre està localitzada en el nucleoplasma, i pot ser el nuclèol el seu lloc d’emmagatzematge.
      Finalment, s’ha comprovat que la presència de RCY1confereix una certa protecció a assajos de transcripció “in vitro” en els quals s’hi ha afegit una alta concentració de NaCl. És a dir, els extractes cel·lulars de plantes transgèniques que sobreexpressen RCY1resulten ser més tolerants a la presència de sal durant un assaig de transcripció “in vitro”. Això ens ha mostrat el camí de quin pot ser un dels mecanismes d’acció de RCY1 durant l’estrés salí i hídric.