Emprentes i Desimetries: Espais entramats en la discontinuïtat. Tesi Doctoral realitzada per Gràcia Gil Garcia-Yèvenes. Dirigida per la Dra Angeles Marco Saturnino. Catedràtica d’escultura. Aquesta Tesi Doctoral observa i analitza, la obra de tres artistes: Peter Eisenman, Angeles Marco i Bruce Nauman, un arquitecte i dos escultors. La seua activitat professional i la seua obra, corresponents a dos àmbits afins, s’enquadren dins de la Postmodernitat i de la corrent de pensament de la Deconstrucció. El punt de partida de la investigació, es basa en la següent idea: la Teoria de la Deconstrucció defén la existència de procediments, els qual quëstionen la tradició mitjançant els seus sistemes particulars i també, la relativitat de la traducció única i absoluta, dins de qualsevol ámbit sociocultural. Com que aquestes propostes corresponien a una corrent de pensament, la qual donaba lloc a un progrés cultural i filosòfic, havia d’existir dins de la diversitat de propostes culturals i científiques, una connexió oculta comuna a les mateixes propostes, la qual no fóra incompatible amb expressions artístiques diverses. Prenent com a proposta aquest concepte, aquest treball d’investigació ha consistit en primer lloc, en la selecció de tres personalitats dins de l’art, la obra dels quals s’enquadra en ámbits afins i no manté, cap relació de proximitat estètica. Raó per la qual, aquestes obres s’enquadren dins de plantejaments diversos. En aquesta Tesi Doctoral, hem tractat d’observar i analitzar les seues obres, amb la finalitat d’aclarir la seua trama conceptual i constructiva que és oculta. Es a dir, hem partit de dades visuales relacionades amb la forma, l’estructura, l’organització i els referents, amb la finalitat de desvetlar dins de la trama oculta dels seus processos creatius, els conceptes que aquestos han generat. Hem intentat doncs, relacionar i observar les teories de pensament a les quals responen les obres, des dels nivells propiament artistics i no a l’inrevés. El que pretenem és demostrar com dins d’obres divergents, el pensament pren forma i genera forma, mitjançant una manera de construir que qualifica d’una nova manera, diverses categories i diversos valors tradicionals dins d’uns sistemes de representació històrics. Com a conseqüència, el pensar Deconstructiu, manifesta convergències, les quals es reflecten en una actuació creativa segons unes claus prèvies que s’inscriuen dins de la pròpia tradició, dins dels propis sistemes i dóna lloc per tant, a diverses claus que tenen el denominador comú de crear unes tipologies formals, estructurals i espacials semblants, dins de tres projectes artístics divergents.