La història de l’arquitectura i de la ciutat és un reflex de la convivència i de les constants influències i interferències de l’art amb la pròpia arquitectura. Aquesta investigació se situa temporalment en el període 1960-1975, en l’anàlisi dels visionaris projectes utòpics que proposaven nous mecanismes i estratègies par a abordar el model de ciutat. Són projectes que mostren la representació de l’espai públic, tractant de desenvolupar noves maneres de dissenyar i de pensar un altre model que nasca desfornit de la rigidesa dels models “ideals” de l’arquitectura del Moviment Modern. La tesi analitza la comunió de l’art amb l’arquitectura, centrant la seua atenció en els anys corresponents al desenvolupament de l’Art Conceptual (1966-1972), tot i atenent prèviament a les influències del Pop, del Minimalisme i de l’Accionisme. D’aquesta manera, recull els seus inicis a l’esfera britànica de l’Arquitectura Pop, la Megaestructura, el Fenomen Austríac i finalitza amb l’Arquitectura Radical italiana. Els arquitectes d’aqueix període, immersos en un moment de canvi cultural, incorporen i utilitzen “l’exposició” com a mecanisme de comunicació, de manifestació de “l’esperit dels temps” i de transmissió d’unes idees que assoleixen un protagonisme autònom a la pròpia construcció. La materialitat de les seues propostes resta expressada en múltiples representacions que manifesten la seua crítica i ideari i que, apropiant-se dels llenguatges de l’art, passen a constituir-se com Arquitectura Conceptual.