RESUM


L’objectiu principal d’aquest Treball és investigar sobre les raons que van  generar una estreta vinculació plàstica entre la Pintura i la Cal·ligrafia de la Xina en la seua vessant  tradicional.

A partir d’aquest objectiu es planteja la hipòtesi de què aquesta vinculació és una conseqüència dels màxims Nivells d’Abstracció assolits per ambdues disciplines, dins d’un procés que afectaria les qualitats plàstiques del Traç i del Buit en el dibuix de les imatges.

Aquestes qualitats acabarien conformant el suport plàstic aglutinant de les dues arts.

Per a demostrar aquesta hipòtesi s’efectua primer un anàlisi detallat de totes les modalitats plàstiques adoptades pel  traç i els espais buits dins de cada disciplina, destacant així mateix les possibilitats expressives derivades d’aquestes variants.

S’analitzen  també les influències exercides pel Budisme T’Xan i pel Taoisme en l’elaboració de les imatges pictòriques i cal·ligràfiques.

Es reconeix així mateix les variades tècniques del pinzell en la Pintura i els diferents estils  d’escriptura en la Cal·ligrafia, amb els seus peculiars maneigs del Traç i del Buit.

Aquest anàlisi ens permet establir els diferents Nivells d’ Abstracció assolits en ambdues disciplines.

Constatem  finalment que la major Vinculació estètica entre la Pintura i la Cal·ligrafia s’estableix a partir dels seus màxims Nivells d’ Abstracció .

Aquesta vinculació es fa present  mitjançant les qualitats plàstiques assolides pel Traç i el Buit , les que acaben així conformant el substrat  essencial de la imatge en les dues arts.

Tot això gràcies a la concurrència de tres factors essencials: l’afinitat plàstica bàsica, l’afinitat compositiva i la suprema afinitat plàstica.