El tapís de Penélope. Transformacions residencials sobre teixits sense valor patrimonial Les urbs en la seua percepció com a geografies, com a llocs en la història i en la memòria de les persones, poden eludir el pas del temps alcançant l'eternitat. Però en la seua realitat més física, identificada pels elements que la construïxen, queden subjectes a un cicle de vida que encadena el moment del seu naixement amb el de la seua decadència. Res en esta vida té una duració il•limitada. Les ciutats eternes només viuen en les metàfores romàntiques, i a la resta, el pas del temps els provoca pèrdues en les seues capacitats. Amb tot, la realitat que és sempre obstinada, insistix a mostrar-nos com no som plenament conscients d'esta caducitat. D'esta manera, continuem contemplant les transformacions com a situacions excepcionals, fora del previsible i per tant exempta de la direcció dels seus canvis. No obstant això, les transformacions han conviscut amb les ciutats des de la seua pròpia creació. Els canvis no sols es fan patents en els espais, que abans buits es colonitzen després, per a albergar nous creixements. També els teixits construïts aporten quotes de creixements a través de canvis experimentats sobre les seues pròpies estructures. La renovació dels teixits urbans, que encara que ben estudiada des de la doctrina en algunes de les seues fórmules més conegudes com la Reforma Interior, no ho ha sigut tant en la ciutat contemporània, ni tampoc en aquelles manifestacions menys organitzades però molt intenses que tant de protagonisme van tindre en el segle XIX. Tampoc ho ha sigut la relació existent entre les operacions de transformació i els creixements per nova extensió que constituïxen les alternatives bàsiques del creixement urbà. Esta investigació tracta de demostrar com els processos de renovació urbana que és previsible hagen de ser abordats en un pròxim futur en la ciutat, seran de diferent magnitud i naturalesa que els coneguts històricament, per raons pròpies i del context en què es produiran. Prenent el cas de València com a model, analitzem com la construcció simultània d'un ampli percentatge dels teixits de la nostra ciutat durant la dècada dels seixanta i setanta donaran peu, una vegada passat el període de vida útil de les edificacions, a situacions d'obsolescència que obriran una nova oportunitat per a un urbanisme que compte també amb els creixements per transformació. La investigació aborda des d'una perspectiva urbana i compromesa amb la intervenció futura, el paper que jugarà en els pròxims anys la ruïna i l'obsolescència edificatòria succeïda de forma simultània. Estudia la formació de la ciutat fent diverses lectures en què caben anàlisis constructius, revisió del planejament, evolució de la cartografia i valoració del context històric en què s'ha desenrotllat. Amb suport en les transformacions urbanes produïdes a València en els dos últims segles, s'oferix una previsió raonada de com i on es produiran les oportunitats d'intervenció per transformació en el pròxim futur. Trames amb edat avançada i dèficit semblant, de naturalesa predominantment residencial i amb escàs valor patrimonial, formen el tapís que la mítica Penélope ha de desfer per a tornar a teixir, donant així continuïtat a un procés de renovació en què l'obsolescència dels edificis s'interioritza com nova oportunitat per al creixement de la ciutat.