TESI DOCTORAL
L'ÚLTIM ALÈ DE LA FORTIFICACIÓ ABALUARTADA PENINSULAR
EL FORT DE SANT JULIÀ DE CARTAGENA

GUILLERMO GUIMARAENS IGUAL
DIRECTOR DE TESI: JUAN FRANCISCO NOGUERA GIMÉNEZ


	La present tesi doctoral centra l'estudi dels darrers moments de la fortificació abaluartada peninsular, partint de l'estudi pormenoritzat d'una peça arquitectònica singular com és el castell de Sant Julià a Cartagena, una sorprenent construcció que replega tardanament als seus traçats el debat que enfronta els sistemes de fortificació abaluartada tradicionals i els més avançats del moment en que s'erigeix (entre els anys 1866 i 1883.).
	La investigació s'integra als treballs d'investigació referits a la Plaça Marítima de Cartagena efectuats pel grup d'investigació, restauració i difusió del patrimoni arquitectònic, "Loggia-Restauració", de la Universitat Politècnica de València, dirigits per Juan Francisco Noguera Jiménez.
	El procediment seguit per l'estudi i valoració del fort s'ha recolçat a la metodologia aplicada a estudis previs, com l'efectuat al Castell de Galeras, que s'inicia amb el coneiximent exhaustiu de la realitat arquitectònica, mitjançant la realització de treballs de camp, que inclouen la labor d'alçament topogràfic del fort, la representació gràfica del mateix al seu conjunt i detalls corresponents, profunditzant als seus trets constructius i tipològics. Partint de l'estudi històric, recolçat a les fonts documentals localitzades als arxius nacionals, l'autor ha pogut contrastar l'esmentada realitat arquitectònica amb la pròpia vida de l'edifici, les seues alteracions o els nombrosos projectes afegits al debat de la seua construcció, permetent coneixer el per què de la seua missió estratègica, l'elecció de l'enclau, d'un traçat particular, d'una tècnica constructiva... els encerts i, com no, els desencerts, així com la petjada humana que s'amaga darrera el mateix. Tan sols amb el coneiximent exhaustiu del què va pretendre esser la construcció i què va esser definitivament, podem fixar la nostra mirada per esbrinar quin futur hauria o deuria esperar-se d'ella.
	L'estudi del fort esdevé d'interés perque resumeix les inquietuds defensives a la Plaça de Cartagena al transcòrrer del segle XIX, enllaçant l'esforç constructiu emprés a la Plaça a les darreries del segle XVIII, on s'apliquen les tècniques de la fortificació abaluartada, i les noves necessitats que es plantejen a mitjans del segle XIX. El Fort de Sant Julià es descobreix com la peça clau del segle XIX que manca a la defensa de Cartagena, destinada a garantir la seguretat del Front de Llevant, íntimament lligada la seua existència amb la protecció de les bateries costaneres de l'esmentat front.
	L'estudi dels seus traçats, ens descobreix cóm el fort es genera partint d'una fortificació de campanya abaluartada de les darreries del segle XVIII, llavor que condiciona el tipus final del mateix, on els fronts abaluartats conviuen amb un front poligonal. La investigació tracta un estudi de traçats compositius d'acord amb les propostes dels tratadistes de l'època, comprobant l'arrelament de les teories de fortificació abaluartada als enginyers projectistes del moment, fins al punt de seguir al dictat les prescripcions normatives.
	D'altra banda s'analitzen les tècniques constructives aplicades i la sociologia de la construcció, on esdevenen d'especial trascendència els documents inèdits localitzats de l'enginyer En Manel Jácome i Bejarano.
	Esdevé també revelador l'estudi històric de l'activitat bèlica a un Fort que, al seu procès de construcció, es sotmés a l'asseig de l'exèrcit Centralista arran la Sublevació Cantonal de 1873. Aquesta situació permet la comprobació experimental de totes les suposicions tàctiques i constructives, que prompte restaran obsolets, convertint el Castell de Sant Julià en el darrer exemple de Fortificació Abaluartada de la Plaça.
	La investigació ha permés, al mateix temps, aclarir buits històrics referits a la construcció, desfent confusions importants respecte l'origen del fort, arrossegats per publicacions que ho han tractat superficialment i semblen molt arrelades a la cultura popular de Cartagena.
      Així doncs, ens trobem amb la comprobació de l'eficàcia d'una metodologia compositiva d'anàlisi, probada al món de la fortificació abaluartada, i que demostra la seua validesa a construccions posteriors, entenent-se como un complement vàlid per l'estudi del patrimoni.
      Es descobreix la historia d'una construcció concreta i la consegüent ficada en valor, junt l'enteniment d'unes tipologies fortificatories a un període de transició al que les teories abaluartades semblen caure en desús i, tanmateix, sobreviuen com espectres a diferents projectes.
      S'aprofita la present tesis per plantejar un estudi de la bibliografia actualitzada i les fonts tratadístiques corresponents al moment concret de la fortificació objecte d'estudi, i, aprofitant l'òptica arquitectònica, es desgrana l'evolució de les defenses a Cartagena per entendre els cambis d'actitud al traçat fortificatori concret de la ciutat, fins al moment de dubtes que s'origina a mitjans del segle XIX. Això permet aportar dades pel coneiximent que, a l'àmbit espanyol de llavors, es té dels diferents sistemes defensius internacional, que creuen fronteres, i s'ofereixen com alternativa a l'obsolet sistema abaluartat.
	Es condensa, al mateix temps, un diccionari terminològic propi que aporta les diferents interpretacions que, als diversos moments de la història s'han utilitzat en el món de l'arquitectura militar, un complex trencaclosques terminològic en el qual els idiomes es barrejen formant barbarismes, mutant significats, i arrivant, en ocasions, a fer incomprensibles determinats documents.
	Resumint, la present investigació aspira a convertir-se en el darrer graó d'una línia investigadora iniciada fa més de cinc anys i que materialitza aquest pas d'allò global a la concreció, per tancar el cicle, oferint de dita concreció, noves dades per la seua aplicació global i entendre, com s'indica al títol,  "l'ultim alè de la fortificació abaluartada peninsular".