La electroluminescencia és el fenomen pel qual alguns materials emeten llum visible quan són sotmesos a un potencial elèctric. Perquè aquesta emissió ocórrega és necessari que hi haja una migració de buits i electrons des de l’ànode i el càtode respectivament cap a l’interior de la cel•la. Aquest fenomen deriva de la recombinació dels electrons amb els buits en la capa emissora de llum, i es formen estats electrònics excitats que quan es relaxen a l’estat fonamental són els responsables de l’emissió de llum. Per tal d’aconseguir altes eficiències en l’emissió d’una cel•la electroluminescent és habitual que la seua composició, a més dels elèctrodes externs i el luminòfor, continga altres capes la missió de les quals consisteix a afavorir el transport de càrregues des dels elèctrodes fins a la capa activa. 
En el context dels comentaris anteriors, en la present tesi doctoral es van desenvolupar dispositius electroluminescents del tipus de OLEDs basats en sistemes supramoleculars ostatge/hospedador, on el grup luminòfor es trobava incorporat en l’interior dels micropors de zeolites, així s’afavoreix el transport de càrrega i s’estabilitza aquest grup enfront de processos i agents ambientals que originen la seua degradació. En particular, ha estat objecte d’estudi l’eficiència electroluminescent dels compostos ruteni tris-bipiridil i polifenilenvinilè encapsulats en l’interior de zeolites de porus gran del tipus de faujasita. 
Un pas previ necessari abans del desenvolupament de dispositius electroluminescents basats en zeolites fou l’enteniment dels mecanismes de conducció elèctrica en aquests sistemes supramoleculars. Per això es van preparar una sèrie de pel•lícules de zeolites, les qual diferien en la naturalesa del seu catió de compensació de càrrega i en la seua estructura cristal•lina, i es va mesurar la conductivitat elèctrica de cadascuna d’elles per a voltatges constants. Es va observar que pel•lícules micromètriques de zeolita es comportaven, sota diverses condicions, com semiconductors, i que açò depenia significativament del voltatge de trencament, de la naturalesa del catió de compensació de càrrega i de l’estructura de la zeolita. 
D’altra banda, s’ha portat a terme la incorporació de compostos luminòfors en matrius rígides inorgàniques amb la finalitat d’augmentar la seua estabilitat i processabilitat. Concretament, hem preparat un material de PMO que conté unitats de 9,10-difenilantracè altament fotoluminescents, a més es va demostrar que la presència de porositat i periodicitat és molt favorable en l’eficiència electroluminescent i que la presència d’un agent director d’estructura desplaça cap al blau l’espectre de llum emesa, i que disminueix només lleugerament l’eficiència de l’emissió. 
Finalment, en el present estudi s’ha abordat una estratègia alternativa per a millorar l’eficiència electroluminescent de diversos materials, consistent en la funcionalització de materials luminòfors amb unitats ionofíliques. En aquest context, s’ha descrit la introducció covalent de grups imidazoli en l’estructura d’un compost luminòfor. D’aquesta manera es va afavorir el transport de càrregues des dels elèctrodes externs cap a la capa activa, i es va millorar considerablement l’eficiència d’aquestes cel•les electroluminescents. 
Els resultats obtinguts en la present tesi doctoral descriuen una nova aplicació dels sistemes supramoleculars en la síntesi de materials electroluminescents, la qual cosa facilita la preparació de nous i millorats dispositius OLEDs.