RESUM
      
      La superovulació permet augmentar la taxa de millorament genètic a través de les femelles. En ovins, la raça Corriedale de doble propòsit (llana, carn) és numèricament important a Argentina, on es distribuïx en tota la seua superfície i és criada baix condicions extensives. No obstant, la informació sobre la resposta superovulatòria en ovelles Corriedale és escassa i no s'han realitzat estudis per al desenvolupament de protocols senzills d'estimulació apropiats per a estos ramats extensius. L'objectiu de l'estudi va ser avaluar la viabilitat de simplificar els tractaments superovulatoris en ovelles de la raça Corriedale durant l'estació de cria. Es van realitzar dos experiments, utilitzant-se ovelles Corriedale dins de l'estació reproductiva de la tardor. Les ovelles van ser sincronitzades amb esponges intravaginals amb progestagen i superovuladas segons diferents tractaments. En l'Experiment 1, es van avaluar protocols simplificats d'administració de FSH ovina (FSHo) en combinació o no amb eCG: A1 (n=13): 176 unitats FSHo en una única injecció en vehicle salí junt amb 500 UI eCG aplicades 48 h abans de la retirada de les esponges (PRE-RE); B1 (n=12): 176 unitats FSHo repartides en 4 dosis iguals en vehicle salí cada 12 h començant 24 h PRE-RE; C1 (n=13): 176 unitats FSHo en una única injecció en vehicle retardant (polivinilpirrolidona; PVP) 24 h PRE-RE; D1 (n=14): 176 unitats FSHo repartides en 6 dosis iguals en vehicle salí cada 12 h començant 48 h PRE-RE; E1 (n=7): 132 unitats FSHo repartides en 4 dosis iguals en vehicle salí cada 12 h començant 24 h PRE-RE i associades a 500 UI eCG junt amb la primera injecció; F1 (n=7): 132 unitats FSHo en una única injecció en PVP junt amb 500 UI eCG, 24 h PRE-RE. En l'Experiment 2, el protocol simplificat que va obtindre el millor resultats en l'Experiment 1 (A1) va ser seleccionat, A2 (n=16), i comparat amb el mateix protocol, però usant una dosi de FSHo reduïda (132 unitats), B2 (n=14), i amb el protocol més convencional de FSHo (176 unitats en 8 dosis decreixents començant 72 h PRERE), C2 (n=17). Les ovelles van ser exposades a moltons proveïts d'arnesos marcadors i es van registrar els zels cada 6 h a partir de la retirada de les esponges. L'interval al pic preovulatori de LH i la seua magnitud van ser determinats a partir de mostres de sang extretes cada 6 h i analitzades per mitjà de test inmunoenzimático de tipus sandvitx (ELISA). La concentració de P4 al zel va ser mesurada per RIA en mostres de sang extretes a l'inici dels zels. Les laparotomies van ser realitzades 6 dies després de l'inici dels zels. Es va determinar el nombre de cossos lutis (CL) i de fol·licles persistents (FP). Es van analitzar els percentatges d'ovelles ovuladas (almenys 1 CL funcional) i superovuladas (almenys 3 CL funcionals). Es van llavar els uters i es van registrar les estructures recuperades (ER: ovòcits sense fertilitzar i embrions). Els embrions (ET) van ser avaluats morfològicament i es van registrar aquells viables (de qualitat excel·lent o bona; EV). Es van analitzar els percentatges de recuperació (ER/CL), fertilització (ET/ER) i viabilitat (EV/ET). Es va extraure sang per a ser analitzada per RIA i calcular P4 al moment de la recuperació d'embrions. Les variables van ser analitzades per Chi-cuadrado o Test Exacte de Fisher, o per Anàlisi de Variància segons corresponguera. En l'Experiment 1, al comparar A1, B1 i C1, es van obtindre els resultats que es detallen a continuació. L'inici del zel i el pic de LH van ocórrer més prompte en aquelles ovelles en les quals es va incloure en el tractament eCG (A1) (P<0,05). La concentració de P4 al zel va ser major (P<0,05) para A1. La taxa de superovulació va diferir entre A1 i C1 (100% i 58,3%; P<0,05). La taxa ovulatòria va ser major en A1 (13,8 ± 1,9) que en B1 (6,2 ± 1,1) o C1 (4,8 ± 1,0) (P<0,05). El nombre de fol·licles persistents no va dependre del tractament (P>0,10). La producció de P4 per cos luti no va diferir entre els grups, si bé la concentració total més elevada es va produir en A1 per la seua major taxa ovulatòria (P<0,05). La quantitat d'estructures recuperades va ser major en A1 (8,4 ± 1,4) que en B1 (3,1 ± 1,1) o C1 (3,2 ± 1,1) (P<0,05). El grup A1 va tendir a produir més embrions (5,4 ± 1,6) que B1 (1,4 ± 0,4) (P=0,06). No obstant, C1 va tindre taxes de fertilització i de viabilitat superiors (89,7% i 76,9% en C1 vs. 64,2% i 53,2% en A1, i 45,9% i 40,5% en B1; P<0,05). Finalment, A1 va tendir (P=0,08) a produir més embrions viables (4,5 ± 1,3), especialment comparat amb B1 (1,2 ± 0,4). L'alternativa de repartir la FSHo en 6 dosis iguals (D1) en compte de 4 (B1), si bé no va aconseguir augmentar la taxa ovulatòria, va paréixer millorar (P<0,05) les taxes de recuperació (65,4% vs. 49,3%), de fertilització (82,3% vs. 45,9%) i de viabilitat (72,5% vs. 40,5%) i per tant el nombre d'embrions viables (3,1 ± 0,7 vs. 1,2 ± 0,4; P<0,05). L'opció de combinar eCG a la FSHo administrada en 4 dosis iguals (E1) o en una única injecció en PVP (F1) va acurtar els intervals al zel i al pic de LH (P<0,05). El grup E1 va tindre majors taxes de fertilització i de viabilitat que B1 (78,3% vs. 45,9% i 73,9% vs. 40,5%; P<0,05), però a pesar de duplicar la quantitat d'embrions viables (2,8 ± 1,7 vs. 1,2 ± 0,4) les diferències no van ser significatives. El grup F1 va superar el baix percentatge de superovulació de C1 (100% vs. 58,3%) i va augmentar la quantitat de cossos lutis (F1: 9,4 ± 1,4 i C1: 4,8 ± 1,0). No obstant, no va augmentar la producció d'embrions viables (F1: 3,0 ± 0,9 i C1: 2,5 ± 0,9; P>0,10) a causa de la seua baixa taxa de recuperació (F1: 53% vs. C1: 68,4%; P<0,05). En l'Experiment 2, el protocol convencional (C2) va retardar l'inici dels zels i el pic de LH (30,4 ± 1,7 i 33,3 ± 2,5 h en C2 vs. 22,0 ± 1,4 i 24,6 ± 2,4 h en A2, i 20,1 ± 1,0 i 19,0 ± 1,8 h en B2; P<0,05). Les taxes ovulatòries van ser elevades, sense diferències entre grups. C2 va tindre una baixa incidència de fol·licles persistents (0,3 ± 0,2), sent significativa la seua diferència amb A2 (1,3 ± 0,5) (P<0,10). La concentració de P4 per cos luti va ser inferior (P<0,05) en C2 en comparació amb A2 i B2. La taxa de recuperació va ser major en C2 (72,5% vs. 57,3% en A2 i 56,7% en B2; P<0,05), però la quantitat d'estructures recuperades va ser semblant. La taxa de fertilització va dependre del tractament (A2: 54,2%; B2: 81,6% i C2: 93,9%; P<0,05), de manera que el grup C2 va tendir a produir més embrions (7,3 ± 1,0 vs. 4,3 ± 1,1 en A2 i 4,8 ± 0,8 en B2; P=0,07). La viabilitat embrionària va ser menor en A2 (42,4%) en comparació amb B2 (68,4%) i C2 (71,2%) (P<0,05). La quantitat d´ embrions amb viabilitat no va dependre del tractament (3,3 ± 1,0; 4,0 ± 0,8 y 5,5 ± 0,8 para A2, B2 y C2; P>0,10). En conclusió, l'estudi demostra la possibilitat d'emprar protocols simplificats per a superovular ovelles Corriedale durant la tardor. Entre ells, l'administració d'una dosi reduïda de FSHo en única injecció junt amb eCG va resultar ser el règim superovulatori més apropiat per combinar simplicitat i menor dosi de la gonadotrofina (que implica reduir el cost) sense afectar la producció d'embrions.
Paraules clau: Superovulació, Ovins, Hormones, Embrions.