La fibril·lació auricular (FA) és una de les arítmies cardiaques més comuns, afectant al voltant del 10 % dels majors de 70 anys. A pesar de la seua alta incidència en la població, els mecanismes que desencadenen i mantenen la FA són incerts. Malgrat la existència de diversos tractaments quirúrgics i farmacològics, l’èxit dels tractaments contra la FA és molt baix. La causa d’aquesta baixa taxa d’èxit de les diferents teràpies és que no existeixen criteris de selecció de pacients que permetran pronosticar quina teràpia pot ser més efectiva per a cada pacient. Una de les formes que s’han proposat per a determinar el grau de gravetat de l’ar´?tmia en cada pacient i, per tant, predir quin tractament és el més apropiat és la mesura de l’organització auricular. Aquesta tesi doctoral s’emmarca dins de la determinació no invasiva del grau d’organització espacial de l’activaci´o del miocardi auricular a partir de l’estudi de registres multiderivació de l’electrocardiograma de superfície (ECG). L’ECG és una representació simplificada del camp elèctric del cor basada en les projeccions d’aquest camp elèctric en 8 eixos. Aquesta simplificació és considerada com acceptable en el cas de ritmes no fibrilants en els quals l’activació miocàrdica pot ser modelada com un dipol. No obstant això, la seva validesa no ha estat demostrada per al cas de ritmes fibrilants en els quals l’assumpció d’un model dipolar és qüestionable. Un dels objectius d’aquesta tesi ha estat l’avaluació de l’electrocardiograma de superfície per a l’obtenció de paràmetres espacials de les ones de FA. Es van comparar les representacions tridimensionals de les ones de FA registrades a partir de tres derivacions ortogonals amb les representacions tridimensionals estimades a partir del ECG, arribant a la conclusió que aquestes representacions estimades no són fidels a les representacions registrades. Els resultats del nostre estudi posen de manifest que la falta de dipolaritat de les ones de FA no permet l’estimació de paràmetres espacials a partir del ECG de superfície. Per a tindre una representació fidedigna de les ones de FA és necessari, per tant, disposar d’un major nombre de derivacions electrocardiogràfiques que ens permeta conèixer els potencials en la superfície completa del tors durant FA. Un altre dels objectius d’aquesta tesi ha estat la determinació del nombre mínim de derivacions necessàries per a poder estimar amb exactitud els potencials en la superfície durant FA a partir de l’anàlisi dels estadístics del senyal. Aquest estudi ens ha permès determinar que el grau de complexitat de l’activació elèctrica durant fibrilació auricular obliga a l’´us del triple d’elèctrodes per a obtindre un grau d’exactitud similar en la representació de l’activació elèctrica al de l’electrocardiograma de superfície estandard per a ritmes no fibrilants. Fent ús del nombre suficient d’elèctrodes és possible representar de manera espacial la trajectòria de les ones de FA. Aquesta representació espacial ens ha permès observar diferents patrons d’activació elèctrica tals com la propagació d’un únic front d’ona o l’aparició de múltiples ones simultànies. Aquests patrons han pogut ser avaluats per primera vegada de forma no invasiva gràcies a aquest estudi i són coherents amb els patrons observats a partir de mesures invasivas. L’ús de representacions espacials de l’activació elèctrica sobre la superfície corporal durant fibrilació auricular pot permetre un major coneixement del grau d’organització auricular durant FA i pot ajudar, per tant, a seleccionar el tractament més apropiat per a cada pacient.