L’objecte d’aquest treball és l’anàlisi i la comparació de les estratègies d’inmersió bidimensional utilitzades per a la producció artística abans i després de l’aparició de la imatge digital. A partir d’aquest moment, les imatges codificades numèricament posseeixen la capacitat de ser invocades de forma pràcticament instantània en qualsevol ordre, procés que anteriorment tan sols podia donar-se al cervell. Les imatges són part d’un espai de dades que poden navegar-se de forma contínua o discontínua. L’accés directe a les dades afovoreix la discontínuitat, de manera que la contínuitat és una condició que cal ser construïda creant sistemes de navegació dimensionalment coherents. En aquest context, s’analitzen les relacions dels nous sistemes immersius amb els seus antecessors, a l’àmbit de les pantalles, les màquines de visió i les tècniques de producció d’imatges; i es diferència entre les obres que reconstrueixen l’espai registrat original i les que creen nous conceptes espacials mitjançant la reinterpretació de les condicions físiques de desplaçament, la dimensionalització espacial del temps i les tècniques recombinatòries recolçades en bases de dades.