ESTUDI I MODELITZACIÓ DE LA FASE D'ESTIRAMENT EN EL PROCÉS D'EMBUTICIÓ PROFUNDA SOBRE UNA XAPA D'ACER BAIXA EN CARBÓ AMB REVESTIMENT MULTICAPA DE POLÍMER El procés d'estirament és la fase més crítica en la fabricació d'una llauna metàl·lica. Existeix la possibilitat d'utilitzar com a material de partida una xapa d'acer revestit per tres capes de polímer, però aquest revestiment no deu de fallar ni trencar-se baix cap concepte per a que puga ser considerat com una alternativa viable i eficaç al procés tradicional. Durant l'estirament, les deformacions són molt severes i existeixen altes presions entre la matriu i la peça. La reducció d'espesor que es produeix en l'estirament fa que es genere una gran quantitat de superfície nova. El deteriorament del revestiment en esta delicada operació podria provocar que l'aliment o beguda enmagatzemat a l'interior de la llauna tinguera un contacte directe amb el metall. Com es pot apreciar, la clau fonamental en l'ús de llàmines d'acer revestit per capes de polímer en la fabricació de llaunes radica precísament en la supervivència d'éstes al procés d'estirament. Un altre aspecte molt important és la rugositat superficial de la nova superfície generada, ja que la llauna s'ha de poder decorar perfectament. El fet de canviar el mètode de fabricació tradicional de les llaunes de beguda o dels envasos metàl·lics, i utilitzar en canvi este nou material pre-revestit, permiteix una gran reducció en la contaminació mediambiental generada a l'evitar la formació de compostos orgànics volàtils (COV's) en la fabricació de les capes de polímer. Esta reducció també és major al no utilitzar lubricants adicionals, ja que les capes de polímer sólid prerevestides serveixen d'autolubricant del procés d'embutició. Estos objectius, junt amb el de la millora de les característiques mecàniques i l'adhesió de la pintura o imprimació decorativa, es consegueixen amb la utilització del material amb el que es treballa. S'ha fet una recerca bibliogràfica del procés d'estirament en materials revestits, i alguns autors utilitzen i argumenten l'ús del teorema del límit superior per a la modelització del comportament del material. En la present investigació, es fa per primera vegada la modelització del procés d'estirament per a un material amb un revestiment de tres capes de polímer. A més, contempla els casos en els quals es produeix un estirament correcte i també aquells en els que es produeix un de defectuós, ja siga per tall o per despreniment de la capa superior de polímer. Després de rebre per part de la companyia Arcelor-Mittal dos materials similars (un substrat d'acer revestit per tres capes de polímer), estos s'han sotmés a prova, segons el disseny d'experiments realitzat, per a poder determinar la viabilitat de la seua utilització en la fabricació de llaunes. S'ha emprat un simulador d'estirament dissenyat i construit per a treballar amb les condicions més pròximes a les reals, com es fa a les indústries. La validació dels models teòrics generats ha sigut possible gràcies a l'ús del simulador d'estirament, proporcionant uns resultats que mostren una bona aproximació del comportament teòric amb el real. Per últim, i després d'exposar els distints resultats obtinguts de forma tant teòrica com experimental, s'ha fet una anàlisi dels mateixos per a determinar la viabilitat de l'utilització dels mencionats materials per a la fabricació d'envasaments metàl.lics que requereixen del procés d'estirament en la seua fabricació. Les dades resultants d'esta anàlisi indiquen que, baix certes condicions, és perfectament possible emprar un d'estos dos materials per a la fi proposada, fent possible aplegar als objectius plantejats. L'angle de la matriu és la variable més crítica de totes les analitzades, i amb valors superiors a 7º, es fereix alguna de les capes de polímer amb les quals està revestit el material.