Hem investigat sobre l'interés que ha suscitat tant per als psiquiatres com per als artistes, la pintura de malalts mentals i la utilització de l'art com a teràpia a Espanya. També hem fet una aproximació comparativa amb el desenvolupament de la qüestió en la resta dels països europeus i hem analitzat les diferents orientacions teòriques.

En de la Segona Guerra Mundial es va començar a utilitzar el "art-therapy" en els països anglosaxons, a causa de les necessitats dels llargs internaments en hospitals. El seu desenvolupament com a disciplina es va veure afavorit per la difusió i popularització de l'art a partir del "Art and Craft" de W. Morris, les teories d'Hebert Read sobre art i educació, les influències de la Bauhaus, l'emigració de psicoanalistes i la tradició d'associacionisme de la societat anglesa.

A Espanya, l'evolució de l'art-teràpia ha sigut diferent de la resta d'Europa. Així establim com a causes de la no institucionalització de l'art teràpia:
Recepció passiva de sabers; no institucionalització de la psicoanàlisi; escassa modernització cultural, econòmica i social; la Guerra Civil; la no tradició d'associacionisme; el dèficit en infraestructures i en formació; el desinterés de l'Administració cap al sector; l'enfocament conservador de l'assistència; la prevalència del model manicomial i la rivalitat entre les càtedres de psiquiatria. 

No obstant, a pesar de les dificultats, hem volgut destacar les excepcions:
Les aportacions primerenques de Pérez Valdés (1917-1918), G. R. Lafora (1922), Pérez Villamil (1933); el museu de pintura de l'Hospital Psiquiàtric de Ciempozuelos; el Congrés Mundial de Psicoteràpia de 1958 a Barcelona i les comunicacions de psicoteràpia per l'art; el IV Congrés Mundial de Psiquiatria en 1966 a Madrid i l'exposició d'art psicopatològic; les experiències que van tindre lloc en les càtedres universitàries; els congressos de psicopatologia de l'expressió (1984,1985) i les jornades sobre pintura ......