RESUMEN (VALENCIÀ)
La necessitat d'aquesta tesi sorgeix d'indagar la possible presència de l'artista dandy dins del propi desenvolupament del fenòmen anomenat dandysme. Malgrat haver sorgit com actitud en el segle XIX, ha tingut la seua propia expansió en el segle XX, durant el qual, especialment en el periode d'entreguerres, s'ha trobat aquesta actitud estètica i vital en les quatre autores triades en aquest estudi: Baronesa Elsa von Freytag-Loringhoven (1874-1927), Djuna Barnes (1892-1982), Florine Stettheimer (1871-1944) i Romaine Brooks (1874-1970). S'indagarà mitjançant elles, ja no només la possibilitat o no de la dona dandy, sinó la confirmació des de l'ortodòxia dels textos originals que el dandysme des de la seua fundació, va equiparar homes i dones, dones no normalitzades per la suposada optimització burguesa, i es va construir ell mateix contra la idea de gènere. Un contragènere on el dandy, l'artista de la vida moderna, és una dona en certs aspectes, i la dandy, l'artista de la vida moderna, serà un home en certs aspectes. És per això que les dandys trencaràn la dicotomia entre els gèneres. A més a més, però, trencaran la distinció entre aquells objectes que podien, sens dubte, ser considerats art i aquells que no, puix per a elles, el seu art no serà altra cosa que la seua vida, la seua mateixa auto-construcció, el seu aristocràtic jo-com-art. Eixe jo-com-art, prefabricat, decidit i previst, inaugurarà cert accionisme que llegirem com proto-història del performance, un gènere aquest els origens del qual trobem en aquestes vides conscientment teatralitzades que inauguren la modernitat. En totes aquestes accions, en aquest fer-se heroic en una societat en decadència, es veurà la vertadera actitud de la modernitat. Serà, doncs, aquesta rebeldia metafísica, aquesta negativitat acumulada primer i desplegada després, la que permitirà incloure a aquestes dandys dins de la autonomía moderna, una autonomia que voldria fer caure la “normalitat” burguesa.