L'ARQUITECTURA DELS DESPOBLATS MORISCOS EN LES VALLS DE LA MARINA ALTA. Tesi doctoral- Resum Les valls de la comarca de la Marina Alta són llocs del territori valencià de destacable valor natural i històric. Es caracteritzen per haver estat densament poblats en època mudèjar i morisca, entre els segles XIII i XVII. Els testimonis arquitectònics més coneguts d'este període són els impressionants castells o fortaleses que, situades estratègicament generen complexos sistemes defensius. Però per a valorar la complexitat històrica del territori, no pot deixar de considerar-se la forma en què s'assentava la població en nuclis o alqueries que agrupaven unes quantes famílies i se situaven de forma dispersa en les valls, en un paisatge de muntanya caracteritzat pels bancals o aterrassaments. Alguns d'aquests llocs van quedar deshabitats i, encara que en avançat estat de ruïna i en perill de desaparició, permeten observar els trets dels poblats de l'època. Se'ls ha denominat "despoblats moriscos", ja que l'expulsió, en 1609, dels moriscos que habitaven estes terres és un moment de ruptura cultural i abandó. En tot el territori de l'antic regne de València, el més habitual és que no quede constància de la seua arquitectura, desapareguda quasi per complet, i que els estudis es basen en excavacions arqueològiques. En l'àmbit d'estudi d'aquesta tesi succeïx el contrari, sorprén l'elevat percentatge de despoblats que es conserven. El mètode desenvolupat s'inscriu en la línia dels estudis i investigacions relacionades amb la conservació del patrimoni arquitectònic. Té com un dels seus aspectes fonamentals la lectura arquitectònica. L'observació directa de les edificacions és la font primordial a partir de la qual es desenvolupa tot el treball posterior. Es considera el llenguatge gràfic com el propi de l'arquitectura i la millor forma de descriure un edifici, s'ha realitzat una planimetria completa de l'estat actual, fins ara inexistent, que veu augmentat el seu valor davant del perill imminent de desaparició. L'estat actual suposa una sèrie de problemes per al coneixement de les etapes anteriors a l'expulsió morisca. Les superposicions obliguen a la valoració de fases, i l'estat de ruïna a la restitució de les parts desaparegudes. Per aquest motiu a la planimetria general s'afigen un altre tipus d'estudis, com la consideració de fases i les tècniques constructives. El conjunt de la documentació elaborada per a cada despoblat constituïx un catàleg. És un extens treball, compilador de fonts documentals i que fonamentalment aporta alçaments i estudis arquitectònics inèdits. S'ha estructurat per mitjà d'una fitxa, que arreplega la informació organitzada per camps i servix de guia per a l'estudi normalitzat, potencia la metodologia de treball i afavorix la posterior difusió, al constituir una documentació objectiva de valor autònom. La lectura de les dades arreplegades ha permés conéixer els sistemes i processos constructius empleats. En concret cal destacar la tècnica del tapial. Després de l'exhaustiva arreplegada d'empremtes, el sistema d'encofrats s'ha pogut definir amb prou precisió. Per a la gran majoria de casos es repetixen les dimensions i la forma de col·locació dels components principals, els quals s'han detallat. També s'ha determinat el material de les tàpies, que destaca per la seua gran proporció de pedres unides per una argamassa de gran duresa pel domini en l'ús de la calç. El resultat són murs d'extraordinària resistència i durabilitat. A més de la descripció de la tècnica empleada i de l'estudi dels materials utilitzats, s'ha donat gran importància a la definició dels sistemes constructius que materialitzen l'arquitectura: murs, vans, forjats, cobertes, paviments, revestiments, etc, en la mesura que el seu estat de conservació ha permés conéixer-los. La interpretació de l'estat actual ha de fer-se des d'una visió diacrònica. Els despoblats han sigut afectats per superposicions al llarg de diversos segles, arribant posteriorment a l'abandó i finalment a la ruïna. S'han pogut determinar unes fases comunes associades a distintes tècniques constructives. D'altra banda s'ha definit l'espai arquitectònic i la tipologia. La forma d'ocupar l'espai pot analitzar-se a diversos nivells, des del paisatgístic fins al domèstic, en una concatenació d'escales, de menor a major nivell d'agrupació: es comença per la menor unitat d'espai construït detectada, per a seguir amb la seua juxtaposició per a formar cases, que en el seu conjunt formen aldees, que al seu torn es distribuïxen de determinada forma en el territori configurant un paisatge humanitzat. En el període estudiat, l'arquitectura en les seues diverses escales presenta una sèrie d'invariants, com l'ús de diversos tipus i tecnologies constructives, dins d'una concepció cultural musulmana-andalusí que es va prolongar en època mudèjar i morisca. Les seues característiques fan que estiga molt lligada al lloc i que adquirisca la consideració de vernacla, per la qual cosa pot tindre precedents de gran antiguitat i al mateix temps perdurar en edificacions rurals posteriors. València, març del 2009. Alba Soler Estrela