RESUM
Al segle XX la política de l’aigua a Espanya s’ha caracteritzat pel augment de l’oferta hídrica i per la construcción d’infraestructures tant de regulació (preses) dels recursos com a de distribució (xarxes de canonades). Malgrat això, al segle XXI, el gradual augment de la demanda ha provocat que el satisfer aquestes necessitats siga cada vegada més i més difícil. L’aigua es un recurs abundant pero no inesgotable. Degut al canvi climàtic, les sequeres són cada vegada més freqüents i la utilització del recurs exigeix majors nivells d’eficiència. Tot açò ha motivat que, en l’actualitat, les polítiques de l’aigua se centren en la minimització dels consums i la renovació de les infraestructures existents.

Nombrosos estudis han tractat el problema de la renovació de les canonades d’una xarxa de distribució urbana. Aquests solen versar sobre la utilització de nous materials, la determinació precisa de l’ordre de renovació, el moment en el que una obra s’ha de mamprendre i la minimització del cost econòmic d’aquesta.

Aquesta tesi comença amb una revisió bibliogràfica de les necessitats d’inversió econòmica en la renovació de les canonades, facilita les principals característiques dels materials més comuns emprats en les xarxes de distribució i mostra els principals avantatges i inconvenients, així com els costs, les noves tècniques de rehabilitació i renovació sense rasa. Així mateix, també presenta els últims treballs en l’obtenció de sistemes suport a la decisió per triar l’ordre de renovació de les canonades.

A continuació, s’analitza la influencia dels costs de l’aigua i de l’energia en l’obtenció del període òptim de renovació. Per a això, es proposa una revisió de la metodologia tradicional que inclou per primera vegada, a més dels costs anteriors, els socials originats per l’execució d’una renovació i els possibles estalvis que es poden obtindre si l’obra es realitza entre diverses empreses. Es pretén identificar els factors clau que condicionen el període òptim de renovació, i d’entre tots aquests, es subratlla la influència dels costs de l’aigua i l’energia.

Com la determinació del període òptim de renovació considera els costs de l’aigua i de l’energia, conèixer tant la quantitat d’aigua com d’energia que es consumeix en una xarxa de distribució es torna essencial. D’allò primer s’encarrega l’auditoria hídrica i per obtindre allò segon es presenta una metodologia que ho fa possible. Ambdues auditories també estan relacionades donat que, per calcular la energètica, es necessita haver resolt l’hídrica a més de disposar d’un model hidràulic del sector hidromètric analitzat. Aquesta ferramenta, l’auditoria energètica, es la primera que permet quantificar en que es consumeix l’energia d’una xarxa i a partir d’aquesta prendre decisions tant en l’àmbit de la renovació, operació i gestió de xarxes. Encara què a seua principal importància radica en què per primera vegada, es pot calcular la magnitud de l’energia que es perd per fuites en la xarxa de distribució i inclús, si es consideren totes les etapes prèvies del cicle urbà de l’aigua, l’energia total relacionada amb les fuites.

La interacció entre l’aigua i l’energia augmenta quan s’analitzen les seues implicacions sobre el canvi climàtic. El consum d’aigua suposa una despesa energètica, de forma que un augment del primer implica l’increment del segon. A més, un major consum energètic du a unes majors emissions de gasos efecte hivernacle, que, a la seua vegada condicionaran la disponibilitat futura d’aigua. Per tant, s’observa que aquests tres conceptes estan estretament relacionats. A partir dels consums energètics obtinguts gràcies a l’auditoria i gràcies al model water tor air (Wolff, 2004) es poden calcular els crèdits equivalents de carboni emesos per la gestió d’una xarxa d’abastiment, i mitjançant comparació entre dos escenaris obtindre estalvis energètics i en emissions.



i