RESUM DE LA TESI 

Des de la seua aparició biològica l’ésser humà s’ha vist obligat a 
crear objectes que facilitaren la seua subsistència. En aquest procés la 
Revolució Industrial va a marcar un moment històric determinant, donat que 
la màquina assumirà moltes de les funcions que, fins aleshores, eren 
competència de l’individu. Per eixa raó, aquest quedarà adherit, més que 
mai, a un procés tecnològic, una destinació biològica «extensa» i 
«expandida» per mecanismes que alteraran profundament la relació amb el 
món. 

 Prenent l’art com a reflex social, la indústria, la màquina i la nova 
era, van ser adoptades com a epicentre de les representacions artístiques del 
segle XX i, amb això, es va subvertir el llenguatge tradicional. Els sectors 
més crítics tractaren d’espedaçar el discurs de l’alta cultura a través de la 
fusió amb tot allò popular, la qual cosa creà, d’aquesta manera, una equació 
fonamental: art = vida. Espais públics, teatres, però especialment bars i 
cafès foren escenari de peculiars representacions en les quals, tot allò 
corporal fou el principal protagonista, una manera particular de reflexionar 
al voltant de les repercussions que la tècnica infligia en el cos i el seu 
veritable paper en la societat contemporània. 

 Llibertat i entusiasme van ser els conceptes que definiren a les 
avantguardes artístiques del segle passat, una eufòria que es va esvair a 
causa de la Segona Guerra Mundial. El cos i la seua representació quedaren 
ocults. Després de la tragèdia, la societat va ser víctima d’una 
reestructuració profundament conservadora. 

 Va bastar una dècada perquè certs sectors intel·lectuals sentiren que 
no podien seguir acceptant un contingut cultural i artístic desideologitzat. 
Aquell estat d’ànim políticament conscient va encoratjar les manifestacions 
i gestos reivindicatius recuperant el més pur estil dadaista com a vehicle per 
a atacar l’establishment. A finals de la dècada de 1950, tant als Estats Units 
com a Europa, es va reprendre l’acció corporal en la representació artística 
com a un llenguatge necessari per atacar la ideologia burgesa. 


 Amb això, arribem a l’any 1968, data clau en què es va despertar la 
consciència social contra el totalitarisme i on el cos va recuperar la seua 
categoria. La performance —terme que no es va inaugurar com a tal fins als 
anys 1970— es va transformar en el llenguatge més adient per a representar 
els nous valors estètics, així com per a posar en pràctica les teories més 
reivindicatives. Poc a poc es consolidava un concepte d’art sociològic que 
defenia la integració del cos en el procés creatiu, unes demostracions que es 
van encunyar com a Body Art. 

 En la dècada de 1970 podem tornar a parlar de somacentrisme. No 
obstant això —i és ací on Extensions corporals en el context del Body Art. 
Revolució del desig cobra el seu sentit—, alguns i algunes artistes, 
insatisfets amb una exploració del cos d’arrelament materialista, adoptaren 
elements configuradors de la corporeïtat com ara vestits, complements i 
objectes de diversa natura. Aquell interès que els i les artistes d’avantguarda 
mostraren per la tecnologia s’hi havia transformat en altra, de natura molt 
distinta que, a pesar de les seues diferències, complia les mateixes funcions 
que la màquina va adquirir a principis de segle XX: la d’«extensió 
corporal». 

 Esta vegada no fou necessària una guerra per pal·liar la ideologia 
radical de la dècada de 1970, l’aparició de la SIDA, una aguda crisi 
econòmica i, com a conseqüència, una actitud carregada de resignació i 
desengany, provocaria, deu anys després, el final d’aquest període. La 
popularització de l’era digital s’ha encarregat de mostrar una realitat que 
retrocedeix als valors més reaccionaris.