Caracterització i optimització de l’afillolat de l’arròs en el Delta de l’Ebre 
L’afillolat de l’arròs és una fase clau per al rendiment del cultiu atès que a través d’aquesta es determina la densitat de panícules, un dels components del rendiment que exerceix més influència sobre la producció. Malgrat això, es coneixen pocs estudis sobre la caracterització d’aquesta fase del cultiu de l’arròs en sembra directa i en condicions ambientals pròpies de clima mediterrani com és el cas del Delta de l’Ebre. 
A partir del quart estadi foliar, comença l’afillolat de l’arròs mitjançant el desenvolupament i creixement dels fillols, fins assolir la fase de màxim afillolat, moment en el que s’arriba a la densitat màxima de fillols en planta i superfície. Des d’aquest moment, tenen lloc processos de senescència de fillols fins que finalment es defineix el número final de fillols productius o, el que és el mateix, es defineix la densitat de panícules. El balanç final s’avalua a través de l’eficiència de l’afillolat, que és la relació entre la densitat màxima de fillols i la de panícules. La competència intraespecífica pels recursos com la llum, aigua i nutrients així com l’estat de la planta determinen la mortalitat dels fillols. De manera general, els fillols tardans són els que menors taxes de supervivència presenten, per haver disposat de menys temps per al seu desenvolupament. Aquest fet els fa competitivament inferiors respecte els primerencs. Aquesta competència intraespecífica establerta en el cultiu podria limitar el potencial productiu de l’arròs. 
Tenint en compte aquest comportament general, es va establir com objectiu general de la present Tesi la limitació del desenvolupament de l’afillolat tardà i l’estímul del primerenc mitjançant pràctiques agronòmiques per aconseguir millorar la productivitat del cultiu de l’arròs. L’estudi es va fonamentar en dues línies de recerca a partir de les quals es van definir els diferents experiments. La primera línia va consistir en la caracterització de l’afillolat en sembra directa en una àrea de clima mediterrani i sota diferents pràctiques de cultiu: fertilització nitrogenada, dosi de sembra i maneig d’aigua. També es va considerar la influència del genotip en l’afillolat. La segona línia pretenia la introducció d’una tècnica de cultiu que permetés intervenir en el procés per aconseguir millorar  l’eficiència de l’afillolat i del rendiment del cultiu. Per l’avaluació de la influència de diferents factors agronòmics en l’afillolat, es van dur a terme dos experiments des de 2007 fins 2009. En el primer d’ells, es van estudiar els factors dosi de sembra i varietat; en el segon, els factors fertilització nitrogenada, maneig d’aigua i dosi de sembra. El segon eix de la recerca es va basar en un únic experiment de dos anys de duració (2008-2009) en el que es van comparar, a dues dosis de sembra, diferents tècniques del maneig d’aigua que permetessin la interrupció de l’afillolat. 
En quant a la dosi de sembra, es va considerar un rang comprès entre els 60 i 320 kg de llavor x ha-1. L’afillolat aporta al cultiu la plasticitat necessària per permetre una gran estabilitat en la densitat de panícules en amplis rangs de dosis de sembra i amb poques diferències en el rendiment. A partir de dosis de sembra de 80 kg de llavor x ha-1 o de 100 plantes x m-2, no hi ha resposta en el rendiment i no es va trobar una densitat de planta òptima.
El reg intermitent superficial així com una aportació primerenca de l’adobat nitrogenat a l’afillolat estimulen l’emergència dels fillols precoços, contribuint a un major desenvolupament vegetatiu de la planta. Aquest estímul es pot traduir en una major producció de fillols i en un conseqüent augment del potencial productiu del cultiu a través de la relació positiva entre la densitat màxima de fillols i la de panícules. Tot i això, aquesta millora no sempre es produïa donades les relacions compensatòries establertes en el cultiu a partir de la fase de màxim afillolat. Entre els diferents efectes compensatoris el més important és la mortalitat de fillols. La major densitat de fillols aconseguida mitjançant l’estímul de l’afillolat provoca una major senescència d’aquests a causa d’un grau de competència intraespecífica més intens, donant com a resultat només una lleugera o nul·la superioritat en la densitat de panícules. 
El control de l’afillolat consisteix en la seva interrupció en el moment a partir del qual s’estima que tindrà lloc l’afillolat improductiu. La tècnica per aconseguir el cessament de l’afillolat consisteix en un augment de la profunditat de la làmina d’aigua. Quan s’interromp l’afillolat, es redueix el número màxim de fillols, reduint d’aquesta manera el grau de competència pels recursos entre els fillols i, conseqüentment, disminueix també la mortalitat. Aquesta reducció permet superar la densitat final de panícules de les parcel·les on no s’ha intervingut l’afillolat, tot i havent partit d’una densitat de fillols inferior. Finalment, el major número de panícules per unitat de superfície repercuteix de forma directa en el rendiment del cultiu.