Resum
La emissió de contaminants atmosfèrics es un dels principals problemes als que s’enfronta la producció ramadera actualment. Es per això que en molts països es requereix prendre mesures per a reduir aquestes emissions. Per a poder desenvolupar aquestes tècniques de reducció, es necessari disposar d’informació precisa sobre la magnitud d’aquestes emissions. En aquest sentit, les tècniques disponibles per a la mesura d’emissions es presenten com un dels factors claus d’estudi en aquest àmbit. Es necessari, per tant, desenvolupar metodologies considerant tant la precisió dels resultats, com un ús racional dels recursos. Així, en aquesta tesi s’han investigat tres opcions i una eina encaminades a optimitzar l’ús de recursos en la mesura d’emissions. L’eina investigada és l’anàlisi de la incertesa, mentre que les opcions ressenyades son: reducció de l’escala de les mesures, determinació de la ventilació utilitzant traçadors i reducció de la taxa de mostreig. En aquest sentit, s’han desenvolupat estudis teòrics i pràctics sobre l’aplicabilitat d’aquestes eines per a l’obtenció de dades precises en la mesura d’emissions. En primer lloc s’ha desenvolupat un model de incertesa per a avaluar la versemblança dels resultats quan s’avaluen les emissions de N2 i N2O en rentadors d’aire biològics utilitzant balanços de nitrogen en aire i aigua. Aquest model s’ha validat parcialment amb un estudi pràctic en un rentador d’aire químic. Ambdós estudis van concloure que l’ús de balanços de nitrogen no és una bona eina per a determinar l’eficiència d’aquests sistemes ni les emissions secundàries. Posteriorment, es va dissenyar in construir una càmera de flux per a determinar les emissions procedents de conills i el seu fem. Es va desenvolupar també un protocol amb recomanacions pràctiques per a la realització d’aquestes mesures. Aquesta càmera es va utilitzar posteriorment per a determinar les emissions de CO2 de conills d’engreix. Utilitzant aquestes dades, es va determinar la taxa de ventilació en una granja comercial de conills d’engreix mitjançant l’ús d’un balanç de CO2. Finalment, es va estudiar l’efecte de reduir la taxa de mostreig en la mesura d’emissions d’amoníac en granges. Van comparar-se resultats de mesures semi-continues amb mitjanes diàries, arribant a la conclusió de que l’error és baix si es compara amb altres fonts d’error que es cometen en la mesura d’emissions. La principal conclusió d’aquesta tesi es que és possible racionalitzar l’ús de recursos, mantenint la precisió dels resultats, en la mesura d’emissions de contaminants atmosfèrics procedents d’explotacions ramaderes.