Resum La naturalesa de les empreses obliga que s'haja de pagar o estar disposat a pagar un preu pels béns i serveis que seran utilitzats en les activitats del negoci, siga quin siga el gir de què es tracte. Per l'anterior, és evident que les empreses requereixen recursos financers que els permeten realitzar els pagaments necessaris per a l'exercici de les seues activitats. Com és ben sabut, hi ha tres fonts principals de finançament: els recursos interns generats per la mateixa entitat, els aportats pels socis de l'empresa i els obtinguts a través de la figura del deute. El cost de finançar-se a través d'estes fonts és determinat per mitjà de l'aplicació de diversos models, en el cas del capital accionari s'utilitzen models d'equilibri, el més conegut és el denominat CAPM per les seues sigles en anglès (Capital Asset Pricing Model) o Model de Fixació de Preus d'Actius de Capital, en el cas del deute, s'ha d'establir un cost d'oportunitat (taxa d’interès) que siga atractiu per al creditor, per la qual cosa a més d'incorporar el valor dels diners en el temps, haurà d'incloure una prima que cobrisca la probabilitat d'incompliment de l'organització. De conformitat amb la qualificació atorgada per l'empresa qualificadora o per la institució de crèdit s’estableix la taxa d’interès que ha de fixar-se sobre els préstecs que es van a atorgar o el rendiment a venciment que ha de donar el bo que emeta l'entitat que es va a finançar. En termes generals, la qualificació creditícia determina el cost d'oportunitat del deute; no obstant això, en el cas particular de les empreses mexicanes, la major part d'elles no posseeixen la capacitat econòmica per a ser qualificades per una entitat especialitzada, generalment són les organitzacions públiques o amb fort poder adquisitiu les que tenen accés a ser qualificades per institucions especialitzades. Este problema s'accentua quan els préstecs es realitzen entre parts relacionades i no es compta amb la qualificació creditícia de l'entitat emissora de l'instrument de deute, ja que en estos casos, la transacció poguera trobar-se afectada pels diferents interessos econòmics de les parts, tenint com a conseqüència la fixació d'un diferencial de crèdit que no complisca amb el principi de valor de mercat. Derivat de l'anterior, resulta necessari trobar una metodologia que puga ser aplicada de manera generalitzada, de forma tal, que el cost del deute siga directament proporcional al risc d'incompliment de l'empresa emissora. Per a resoldre este problema, Merton (1974), Leland (1994) i Fan y Sundaresan (2000) van desenvolupar models que poden ser utilitzats per a obtindre les probabilitats neutrals d'incompliment així com els diferencials de crèdit que han de ser agregats a la taxa base. Posteriorment, Denzler et al. (2005) van proposar dos models que permeten convertir una freqüència d'incompliment, coneguda per les seues sigles en anglès com EDF (Expected Default FrequencyTM), emesa per un sistema en línia desenrotllat per Moody´s Investor Service, en una probabilitat neutral al risc d'incompliment i esta al seu torn en un diferencial de crèdit. Estes últimes ferramentes posseeixen característiques tant dels models Estructurals com dels de forma reduïda (reduced-form setting). El primer d'ells és el Brownian Motion Model (BM) i el segon és el Power Law Brownian Motion Model (PLBM). Pel fet que la major part dels models abans mencionats van ser calibrats amb dades d'economies desenrotllades, en el present treball es va decidir provar estos cinc models en un mercat emergent, com és el cas de Mèxic, considerant els deutes referenciats a una taxa base pertanyents a entitats que van cotitzar en la Borsa Mexicana de Valors durant el període comprés del 1998 al 2008. El valor agregat que proporciona esta investigació és el prendre la informació d'un mercat emergent, considerant totes les dificultats que això implica (mercats poc eficients, carència d'informació, interrelacions entre bancs i empreses, etc.). A continuació es resumeixen els principals resultats obtinguts. D'acord amb l'anàlisi empírica aplicat sobre les dades mexicanes durant el període del 1998 al 2008, es va trobar que el diferencial calculat amb el model de Merton (1974) es troba molt allunyat del valor real; com a mitjana, el model de Merton sobreestima fortament els diferencials de crèdit reals. En el que es referix al model de Leland l'ajust proporcionat és un poc millor que l'obtingut pel model de Merton (1974), la qual cosa es reflecteix en el valor de l'estadístic G; no obstant això, este continua sent negatiu en quasi tots els anys, a excepció de l'exercici de 2003; mentres que el pitjor ajust es presenta l'any de 2008. Així mateix com es va realitzar amb el model de Merton, es van comparar els diferencials contra els estimats, i en este cas el resultat és mixt, en algunes ocasions els spreads són subestimats i en altres són sobreestimats. D'altra banda, pel que fa al model de Fan y Sundaresan (2000), de la mateixa manera que com succeeix en la investigació realitzada per Teixeira (2005), hi ha una millora en l'ajust al contrastar el resultat derivat d'este model amb els de Merton (1974) i Leland (1994); no obstant això, per al cas mexicà, els punts base estimats encara es troben allunyats dels valors reals són subestimats pel model. De conformitat amb els valors de l'estadístic de prova G, es pot desprendre que ni el model de Leland (1994), ni el de Fan y Sundaresan (2000) ajusten correctament els punts base; no obstant això, dins d'estos el “millor” és el de Fan y Sundaresan (2000) quan el poder de negociació entre creditors i accionistes es troba equilibrat (?=0.5) o lleument esbiaixat cap als accionistes (?=0.6). Una vegada que es va constatar que els resultats oferits pels models Estructurals no van ser satisfactoris, es van provar els models mixtos, i de conformitat amb les estimacions efectuades amb la informació del mercat mexicà (una economia emergent), es va arribar exactament a la mateixa conclusió aconseguida per Denzler et al. (2005) (els que van aplicar els seus models en bons emesos als Estats Units d'Amèrica del Nord i a Europa) el model que aproxima en major grau el diferencial de crèdit real és el PLBM. Pel que en resum, este últim model és el recomanat en este treball per a les empreses que no cotitzen en borses públiques o que no posseeixen una qualificació creditícia atorgada per una entitat qualificadora. Igual que com el va fer Teixeira, es van analitzar els residus dels diferencials observats i els estimats, derivats dels models que van aproximar en major grau els spreads de crèdit reals: BM i PLBM; per a això es va calcular la taxa de recuperació amb l'equació 118, i es van buscar variables que pogueren explicar els valors poc òptims de l'estadístic G. Amb el propòsit de dur a terme un xicoteta anàlisi únicament per a l'exercici de 2008, es va realitzar una regressió entre els residus derivats d'estos models com a variable dependent, i com a variables independents el sector on es troba l'empresa (prenent la classificació atorgada per la BMV), la raó d'alçament, etc. De conformitat amb estos resultats obtinguts, es va poder observar que el model de regressió no explica correctament als residus provinents del model BM. No obstant això, al córrer la regressió dels residus del PLBM amb totes les variables independents, van resultar significatives el nivell d'alçament (endeudamiento), però únicament mesurat a través dels deutes de llarg termini, així com el rendiment en el preu de l'acció, el tipus d'indústria, el tipus d'indústria, sent significatiu el que les organitzacions pertanguen als sectors de comunicacions i transports o al de servicis, atés que no pertanyen al sector de diversos. D'altra banda, pel fet que a Mèxic no hi ha una base de dades públiques que puga ser consultada per a establir les taxes de recuperació dels préstecs, una vegada que les entitats cauen en incompliment, i reconeixent que esta variable va resultar de vital importància en l'ajust dels models utilitzats per a pronosticar els diferencials de crèdit, es van buscar diverses formes per a estimar la dita variable. Es va modelar la taxa de recuperació de diverses formes: regressió simple, transformacions sobre la taxa de recuperació, regressions múltiples i taxes implícites de recuperació i incompliment contingudes en el model binomial adaptat per a determinar el valor de mercat del capital accionari. El millor resultat es va obtindre a l'utilitzar el model logístic, prenent com a variable independent la intensitat d'incompliment calculada amb la fórmula 118, segregant les dades per qualificació creditícia i prenent la sèrie de temps completa. Derivat d'esta anàlisi es va arribar a la conclusió que la R no és una constant, al contrari és una variable estocàstica que depén de les característiques de l'instrument (senior o júnior) així com de la probabilitat d'incompliment. Així mateix, es va observar que el millor ajust s'obté aplicant una regressió logística sobre estes dades, amb la qual cosa les empreses privades podran aproximar la seua taxa de recuperació.