Videoarte y Apropiación: Una herramienta crítica de denuncia sobre la violencia de género en las imágenes

Abstract

[EN] ABSTRACT (ENGLISH) VIDEOART AND APPROPRIATION: A CRITICAL TOOL TO DENOUNCE GENDER VIOLENCE IN THE IMAGES. This doctoral thesis has as main objective to analyze and report gender-based violence that exists in the visual culture and the media narratives that we consume, showing specifically how videoart made by women is a form of empowerment and social criticism. This objective will be reached through Videoart and appropriation of images taken from other media such as Television or Cinema. This research is divided into two parts: the first develops the Video in the art practice as a critical vehicle. In this segment the different techniques employed by several videoartists are also addressed and it shows how the language of this language of the arts constitutes a rebellious response against the system and the media, especially television. The second part of the thesis is focused on the analysis of gender discourse in the field of Videoart. There have been selected several examples of representative artistic works, indicative of the power that Video production has as a critique of patriarchal society and gender violence as established roles, fixed stereotypes, imposed identities, etc. Methodologically the work has been performed collecting, studying and analyzing a wide range of Video productions, evaluating not only those associated with the arts but also those that largely determine social behaviors, such as Television images. Subsequently, and after handling simultaneously assays, studies, and research carried out by other authors about the Videographic practice in the fields of audiovisual communication, theory and criticism of the arts, it is diagnostically ascertained how the use of Video enables the analysis and criticism regarding gender by means of the PhD student own artistic practice, which has taken place between two territories: Spain and Mexico. The artistic language of Video has got a transformative, critical and pedagogical function. If through Television or Cinema we can get to learn and accept violence, sexist behavior, machismo¿ then, we could assume that through the practice and exhibition of Videographic proposals with non discriminatory feminist content, we would be able to "unlearn" patterns, behaviors and habits that have been tacitly imposed. With the results obtained in this theoretical-practical research, this issue is explicitly proposed, presenting as an alternative an educational, reflexive and constructive use and exercise of the Videographic practice. KEYWORDS: Videoart, appropriation, gender violence, culture, media.

[ES] RESUMEN (CASTELLANO) VIDEOARTE Y APROPIACIÓN: UNA HERRAMIENTA CRÍTICA DE DENUNCIA SOBRE LA VIOLENCIA DE GÉNERO EN LAS IMÁGENES. La presente tesis doctoral tiene como objetivo principal, a través del videoarte y la apropiación de imágenes extraídas de otros medios ¿como la televisión o el cine¿, analizar y denunciar la violencia de género que existe en la cultura visual y en las narrativas mediáticas que consumimos mostrando específicamente cómo el videoarte hecho por mujeres supone una forma de empoderamiento y crítica social. Para ello, esta investigación se estructura en dos partes: la primera desarrolla el medio del vídeo en la práctica artística como vehículo crítico. En este segmento también se abordan las diferentes técnicas empleadas en la práctica de varios/as videoartistas y con ello se muestra cómo este lenguaje propio de las artes constituye una respuesta contestataria ante el sistema y los medios, especialmente la televisión. La segunda parte de la tesis está centrada en el análisis del discurso de género en el ámbito del videoarte. Se han seleccionado varios ejemplos de obras artísticas representativas e indicativas del poder que demuestra tener la producción videográfica como crítica a la sociedad patriarcal y a la violencia de género según roles establecidos, estereotipos fijados, identidades impuestas, etc. Metodológicamente, se opera recopilando, estudiando y analizando un amplio rango de producciones videográficas, valorando no solo las asociadas a las artes sino también aquellas que condicionan en gran medida los comportamientos sociales, como por ejemplo las imágenes de la televisión. Con posterioridad, y después de manejar simultáneamente estudios, ensayos e investigaciones elaboradas por otros autores/as de las prácticas videográficas en los ámbitos de la comunicación audiovisual, la teoría y la crítica de las artes, se trata de constatar mediante diagnóstico cómo el uso del vídeo posibilita el análisis y la crítica en cuanto a cuestiones de género mediante la práctica artística propia: que se lleva a cabo entre dos territorios, España y México. El lenguaje artístico del vídeo tiene una función transformadora, crítica y pedagógica. Si a través de la televisión o el cine se pueden llegar a aprender y aceptar la violencia, las conductas sexistas, los comportamientos machistas¿ con la práctica y la exhibición de propuestas videográficas de contenido feminista no discriminatorio, se pueden llegar a desaprender ese tipo de pautas, conductas y hábitos que se nos imponen de modo tácito. Con los resultados que se obtienen en esta investigación teórico práctica se presenta esta cuestión de modo explícito proponiendo como alternativa un uso y un ejercicio de la práctica videográfica que es reflexivo, constructivo y educativo. PALABRAS CLAVE: videoarte, apropiación, violencia, género, cultura, medios.

[CA] RESUM (VALENCIÁ) VIDEOART I APROPIACIÓ: UNA FERRAMENTA CRÍTICA DE DENÚNCIA SOBRE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE A LES IMATGES. La present tesi doctoral té com a objectiu principal, a través del Videoart i l'apropiació d'imatges extretes d'altres mitjans -com la Televisió o el Cinema-, analitzar i denunciar la violència de gènere que existeix en la cultura visual i en les narratives mediàtiques que consumim, mostrant específicament com el Videoart fet per dones suposa una forma d'apoderament i crítica social. Per a això, aquesta investigació s'estructura en dues parts: la primera desenvolupa el mitjà del Vídeo a la pràctica artística com a vehicle crític. En aquest segment també s'aborden les diferents tècniques emprades en la pràctica de diversos/es videoartistes i amb això es mostra com aquest llenguatge propi de les arts constitueix una resposta contestatària davant el sistema i els mitjans, especialment la Televisió. La segona part de la tesi està centrada en l'anàlisi del discurs de gènere en l'àmbit del Videoart. S'han seleccionat diversos exemples d'obres artístiques representatives i indicatives del poder que demostra tenir la producció Videogràfica com a crítica a la societat patriarcal i a la violència de gènere segons rols establerts, estereotips fixats, identitats imposades, etc. Metodològicament, s'opera recopilant, estudiant i analitzant un ampli rang de produccions Videogràfiques, valorant no només les associades a les arts sinó també aquelles que condicionen en gran mesura els comportaments socials, com ara les imatges de la Televisió. Amb posterioritat, i després de manejar simultàniament estudis, assaigs i investigacions elaborades per altres autors/es de les pràctiques videogràfiques en els àmbits de la comunicació audiovisual, la teoria i la crítica de les arts, es tracta de constatar mitjançant diagnòstic com l'ús del vídeo possibilita l'anàlisi i la crítica pel que fa a qüestions de gènere, mitjançant la pràctica artística pròpia que es du a terme entre dos territoris: Espanya i Mèxic. El llenguatge artístic del Vídeo té una funció transformadora, crítica i pedagògica. Si a través de la televisió o el cinema es poden arribar a aprendre i acceptar la violència, les conductes sexistes, els comportaments masclistes... amb la pràctica i l'exhibició de propostes videogràfiques de contingut feminista no discriminatori, es poden arribar a "desaprendre" aquest tipus de pautes, conductes i hàbits que se'ns imposen de manera tàcita. Amb els resultats que s'obtenen en aquesta investigació teoricopràctica es presenta aquesta qüestió de manera explícita proposant com a alternativa un ús i un exercici de la pràctica videogràfica que és reflexiu, constructiu i educatiu. PARAULES CLAU: videoart, apropiació, violència de gènere, cultura, mitjans