RESUM Una de les característiques més comunes en els objectes ceràmics arqueològics recuperats són les llacunes o mancances matèriques, a causa de les condicions en què han estat exposats o a la història mateixa dels materials. És per això que entre les distintes fases que intervenen en la restauració de ceràmica arqueològica, la reintegració formal té una doble funció: aportar estabilitat a la peça i proporcionar-li una correcta llegibilitat. Al llarg de la història i en l’actualitat s’han emprat variats materials en l’elaboració de massilles per a la reposició de mancances en ceràmica arqueològica. En l’actualitat la investigació de nous materials ofereix al camp de la restauració innumerables productes, sent els tradicionals a poc a poc substituïts. L’elecció d’aquests productes es basa en la majoria de les ocasions en la fàcil treballabilitat o en la comoditat que ofereix un material ja preparat, sense investigar quins efectes a llarg termini presentarà aquest tipus de massilles o si afectarà el material original. La tesi es divideix en tres parts molt diferenciades alhora que complementàries entre si: un primer bloc on es realitza una revisió històrica sobre els tractaments de conservació de ceràmica arqueològica. Un segon bloc on s’aprofundeix en els criteris, processos i materials emprats al llarg de la història en els tractaments de restauració, en concret el tractament de llacunes. I un tercer bloc experimental on s’exposa la metodologia de la investigació i els resultats obtinguts després dels diversos assajos d’envelliments a què s’han exposat les distintes massilles experimentades. ?? ?? ?? ??