SINOPSI.

      En aquest treball s’intenta reivindicar una sèrie de valors que considerem molt
importants i que cada vegada es van fent més escasos a la pràctica artística, a través de
l’obra de dos creadors contemporanis, Antonio Marcos Moles (Alquerías del Niño
perdido (Castelló), 1929) i Vicente Perelló La Cruz (València 1933-2008). Uns artistes
que avançant-se a contracorrent, han aconseguit unes realitzacions de gran densitat
significativa i profunditat, que en són una suggestiva aportació a l’aclariment de la
topografia de l’ànima. Romanent aliens a les sacsades estètiques, a les modes, a els
“ismes”, a l’etiquetat i a allò superficial, prestant només atenció als interesos més
elevats de l’esperit; revoltant-se contra l’art d’un temps pervers, que hi va a remolc del
mercat i de la tecnologia, que es limita a reproduir els aspectes més obtusos i banals de
la realitat; contra un art que ha anat perdent , a poc a poc, la seua capacitat de
sorprendre, de conmoure, d’emocionar, de fer vibrar la fibra sensible de l’espectador.
      Davant del fet contrastat del triomf generalitzat d’un art materialista, que es
plega a interessos mercantilistes i que genera diàriament productes mediocres i pobres
de contingut, fruit d’una societat industrialitzada i alienada, és important i esperançador
descobrir com encara existiesen creadors que, malgrat conscients de pagar un fort preu,
com és la marginalitat, s’oposen a aquesta realitat, i fan de la seua obra un espai per a la
reflexió, una invitació al diàleg, com tot gran art, “Una pregunta, una interpel·lació a
un cor que resona, una flama dóna als ànims i als esperits” (Hegel). Artistes que són
capaços de concebre unes realitzacions de fonda profunditat filosòfica, que abasten una
important dimensió social i on s’ajunten els principals valors de l’art: Experiencia,
sinceritat i expressió. Que aposten per la llibertat, per la resistència, per la utopia.
      L’actitud davant de l’art i la vida d’ambdos credors (que van ser companys de
promoció en Belles arts, y més tard, grans amics), serà doncs purament romàntica. Les
seues obres, de gran violencia expressiva, manifesten un interés sincer per palesar les
ansietats del seu temps, les seues pròpies ansietats, conservant aquells valors espirituals
que tantes vegades tirem a faltar en l’art contemporani. Aixo doncs, observem com els
nostres autors mantenen viva la preocupació social i crítica; també la preocupació per la
recuperació del “jo”, en eixa constant obsesió per l’existència humana que s’oposa a
eixa eliminació del subjecte que proposa cert postmodernismo dominant, al servei del
sistema. Així, la seua proposta plàstica apostarà romànticament per l’art, ens parlarà de
valors vitals, serà un llenguatge d’emocions que es transforma, con ací veiem, en una
aventura existencial.
      Com s’evidència en aquesta tesi, aquests dos humanistes mantindran unes
posicions que vinculem a una espècie de “romanticisme existencialista”, una
perllongació del “Romanticismo”, eixe moviment artístic i filosòfic que des del segle
XIX, tanta importància ha tingut, a tots els nivells, sobretot a l’art, i d’un dels seus llucs
“l’Existencialisme”. En conseqüència, a aquest treball s’intenta anar enllaçant eixes
característiques formals i conceptuals que els emparenta entre si, a través del nexe
expressionista, i anant més enllà, dins d’eixa condició , amb el “romanticisme”, que en
realitat, no és sinó un humanisme que s’alça davant del poder corromput del món,
contra els valors aceptats per la societat civilitzada, contra la conciència del món
estable, contra allò instituit; reivindicant a l’home, a aquelles propietats espirituals que
el dignifiquen.
      L’art de Marco i Perelló es converteix en un dels darrers reflejes d’un
“romanticisme existencialista”, que es preocuparà per la subjectivitat; l’influx d’una
doctrina d’acció, de llibertat, de compromís, que deriva en un humanismo. Com hem
pogut veure ací, el seu profund afany d’introspecció, d’investigació interior, la seua
constant inquietud, la seua eterna insatisfacció i esperit tenaç de superació o la seua
perseverant fam i set de veritat, així com l’ímpetu del seu llenguatge, la seua fantàstica
imaginació i la seua rebel·lia ètica i estètica, els converteix en autèntics exemples
d’expressionistes post-romàntics.